He passat tan de fred...
Deixeu que em pose contenta per aquesta caloreta que fa.
Perquè ja no calen capes de roba, ni estufes, ni mantes ni sopa. Puag!
Per fi comença a fer una mica de calor!

Diuen que a l'estiu tota cuca viu. I jo dec ser la mare de totes les cuques. No perquè estiga especialment hiperactiva, no. Però almenys no vaig com ànima en pena embolicada en la meua manteta de sofà i si em diuen de sortir al carrer no mire angoixada per la finestra pensant "i una porra!"

M'agrada escoltar música. Molta música pop, sobretot. Indie pop en qualsevol idioma. M'agrada Sidonie, Pauline en la playa, Airbag, Deluxe, Cristina Rosenvinge, Fresones Rebeldes, Belle and Sebastian, Angus and Julia, el brit-pop, el twee-pop, el pop egipci...

També m'agrada la música clàssica: Dire Straits, U2, Rollings Stones, Beatles (per què triar?) Depeche, Elvis Presley (ara no us ho creureu però hi ha qui diu que està mort. No saben que me'l vaig trobar l'estiu passat a les Bahames i que el vaig portar a viure a Vilanova... jijiji... recordeu aquell episodi?) Pink Floyd, el glam rock, el beat rock... En fi...

Alguns ja no els podré veure mai més en directe però a alguns altres sí.
Sí, ja ho haureu notat... vaig anar al concert d'U2 la setmana passada. I diga el que diga l'habitant de cert Assylum, va ser genial!! :P

Durant tota la meua llarguíssima adolescència, van haver tres poster grans a la meua habitació: un d'Elvis, un altre d'U2 i un altre de Billie Holiday a qui U2 va dedicar la cançó Angel of Harlem. A Billie Holiday la vaig conèixer gràcies a M. a qui no hem oblidat mai.
El poster d'U2 reproduia la famosa imatge del disc The Joshua Tree i hi ha qui opina que sempre em fixe en homes amb melena perquè dins del meu inconscient hi ha aquella imatge de Bono que em va acompanyar durant tants anys. Amb with or without you jo tenia 12 anys i allà va començar tot.

Vaig aprendre anglés amb M. i amb les cançons d'U2. Mentre ell m'explicava qui era Billie Holiday jo li feia escoltar les cançons de Bono. Grans moments de la meua vida tenen la seua banda sonora de fons. I gràcies a l'últim disc els perdone els que van fer després d'Achtung Baby. Així és que sí, m'emocione quan Bono apareix a l'escenari, quan parla, quan saluda, quan protesta, quan recorda els que passen fam, quan acusa les farmacèutiques, quan fa tot el fa. I si vol assajar en la porta de ma casa fins a les tantes, que no patisca, que jo no li ficaré cap multa. És més li portaré un tros de pastís del meus. Ja veureu què bé que canta després, ja veureu!

La música en directe sempre té un punt especial. I la meua música clàssica és aquesta.
La que m'ha fet vibrar després del fred de l'hivern. Massa fred. La que li ha donat la benvinguda a un estiu que acabarà de definir-se en qüestió de pocs dies, quan acaben les opos. Serà dels bons o serà dels altres? La que ha tancat un curs dels bons, gràcies als meus alumnes preciosos i bonicos, gràcies a la Fada que sempre em recolza, gràcies als profes que es preocupen realment pels alumnes (perquè malauradament no ho podem dir de tots) i gràcies a la Carme que ha pintat de colors vius les parets d'un aula que en principi havia de ser només meua i que,gràcies als Déus, m'ha tocat compartir amb ella. No sé com m'ho faré per treballar sense ella el curs que ve. Un desastre, vaja. Sempre ens quedaran els elefants invisibles dels zoològic de Barcelona, això sí!

El solstici m'ha portat una estranya pau a pesar de les circumstàncies.

Tinc la sensació d'haver comprat un bitllet de tren fa temps. No és com estar arribant a la destinació però em sembla que és un d'aquells transbordaments que toca fer per agafar un altre tren. Els altres dos van ser als 15 i als 27.

També puc estar equivocada i el tren canvia la marxa per evitar que els assaltadors de diligències ens atraquen. A saber. Em sembla que m'ha tocat un conductor novat i encara em tocarà assumir el comandament de la nau. Dic... del tren... Com en les pel·lícules. Ara no se m'acut cap però segur que hi ha alguna pel·lícula on la protagonista guapa, simpàtica i intel·ligent salva el món en l'últim moment i acaba conduint el tren i ensenyant les taules de multiplicar als assaltadors de diligències que en aquell moment assalten un tren perquè no hi ha diligències a la vista. Segur.

Estic en l'equador de les oposicions. Em queden dues proves de quatre. De moment estic contenta però us faig memòria de com va anar l'última vegada. Per això preferisc no donar massa explicacions i esperar-me al final per assegurar-me que ens posem contents amb motius.

També ens posem posar contents sense motius però necessitaríem una dosi extra d'alguna vitamina.

En un altre ordre de coses diré que m'agrada sucar coses en el cafè. Em costa assumir el concepte cafè sense sucar alguna cosa. Ni que siga un tros de pa. Però millor una pasteta bona, un tros de coca, un bombonet, una galeta. Avui no tenia galetes ni res i vaig sense pentinar (el concepte jo mateixa sense pentinar és difícil d'explicar, creieu-me) i sense pentinar no puc anar a comprar perquè... en fi... perquè sóc una presumida. Així és que he improvissat una espècie de coca de canyella que m'ha quedat la mar de bona. A més, tota la casa s'ha quedat amb l'aroma de la coca de canyella. Un aroma calent i dolç. És una de les coses bones de cuinar pastissos. L'altra és veure com la gent se'ls menja.

M'ha semblat apropiat berenar com si estiguerem rodant un anunci de la millor coca de canyella del món. Ja sabeu, amb aquella cara i aquells ulls que posen en els anuncis de gelats o de xampú. Però res. Tenia molta fam i estava massa bona com per anar fent tonteries i me l'he menjat a l'estil viking. Zero glamour. El director imaginari del meu anunci imaginari m'ha despatxat. Però ja m'intuia que passaria alguna cosa així i m'ho he pres millor del que m'esperava. El món està ple d'oportunitats per una conductora de trens com jo.

Ja he dit que no vull explicar massa coses de les opos fins que no passe tot. Però em veig en l'obligació de retre un homenatge a la Fada que m'ha portat a Mollet del Vallès dues vegades per poder examinar-me. La segona vegada in extremis, sense saber a quina hora m'examinava (coses del tribunal que ja explicaré al final del tot, si s'escau) i quedant-se amb mi les tres hores que vaig haver d'esperar fins que em va tocar entrar-hi. Tots en peu i un aplaudiment, per favor. Ara bé, després d'aquests últims esdeveniments he decidit claudicar i assumir que el tren no sempre és una bona opció. Tal dia com divendres passat vaig baixar del burro i vaig decidir que quan passe tot m'apuntaré a una autoescola. Llàstima, m'agradava el meu burro i no feia falta carnet per conduir-lo...

Per celebrar l'equador de les opos anit me'n vaig anar de festa amb un parell d'amigues. Porte tot l'hivern i tota la primavera tancada en casa, amb alguna sortida d'aquelles de tornar a casa a la mitjanit com la Ventafocs per estar fresca al dia següent i no perdre ni un dia.

I encara que la meua existència és bàsicament diürna i que sóc d'aprofitar la llum solar i d'anar a dormir aviat, de tant en tant m'agrada fer el que vam fer anit. No tinc resaca perquè mai bec més d'una copa de vi per nit però tengo los huesos desencajados y el femur tengo muy dislocado.Valga'm els déus si no he arribat a casa aquest matí a les 9 des de les 7 de la tarda del dia anterior. Ballant, tota la nit ballant com les boges. Previ sopar i conversa de les d'arreglar el món. Crec recordar que de l'últim que parlavem abans d'entrar a la discoteca era de Bukowski i de Kerouac. Després ja només ballar sense parar.

Sempre intente ser simpàtica amb els xicons que volen parlar amb mi en aquestes circumstàncies. I això que per la nit no m'agrada parlar. Només ballar. Per a xarrar quede a fer un cafè amb alguna cosa per sucar a l'hora de berenar. No m'agrada que ningú em diga res quan estic ballant però intente ser simpàtica perquè em sembla que en el fons tots ens sentim igual d'insegurs en aquestes circumstàncies nocturnes i al final només es tracta de passar una estona divertida. Però per aconseguir que jo deixe de ballar no basta amb ser guapo ni insistent. El més important és ser original. I això no sol passar.

Oh, crec que ja he escrit molt. Com que feia tant de temps que no actualitzava el blog...

Recupere la idea del principi.

El solstici m'ha portat una pau estranya i curiosa.
El camí que em porta a la platja està ple de floretes petites i grogues i de gessamins.
És un camí bonic.
Si arriben els assaltadors de diligències m'amagaré entre les flors i quan els tinga ben a prop els cantaré les quaranta.

Que algú cuide del meu burro. Ara que me n'he baixat es troba una mica sol...

Estranyes companyies aquestes últimes setmanes.

Parelles tràgiques. Passe el meu temps entre Tristany i Isolda per un costat i Romeu i Julieta per un altre. Me'n vaig a dormir alternativament amb Shakespeare i amb els clàssics grecollatincs. Prenc el te amb les adúlteres del segle XIX que m'encanten. Analitze vàmpirs i monstres. Prepare el dinar amb Faust al meu costat. Pregunte a Nabokov la seua opinió sobre Kafka i encetem un debat interessant sobre la condició humana i qui és realment l'insecte en tota aquesta història. Baixe als inferns amb Dante i em faig la interessant amb Wilde, per a que no se n'adone que m'agrada.

He de convèncer el tribunal que sóc la persona més apropiada per explicar totes aquestes coses a una colla d'adolescents. Que la meua metodologia, la meua integració de les competències bàsiques, la meua temporarització, la meua forma d'avaluar, els meus recursos i la meua manera d'aplicar les noves tecnologies a classe són les millors. Però abans hem de superar la prova de les cinc boles que em té una mica angoixada.

No sé molt d'estadística, la veritat. Les coses bàsiques: que algú té mig fill que em correspon a mi, que és possible que mig plat d'arròs del meu dinar siga d'una altra persona i que algú s'ha fet un suc amb la meua mitja taronja.

Però tinc l'esperança, no basada en la lògica ni en l'estadística, sinó en la fe dels desesperats, que sabré desenvolupar el tema d'una de les cinc boles amb la suficient dignitat com per a que se'm considere apropiada per explicar a la meua colla d'adolescents qui era Petrarca. Mentre continue treballant amb als meus xiquets especials, que no els vull deixar ni boja!

En fi... quan tot acabe, aprove o no, continuaré fent la mateixa feina que estic fent ara. Però preferisc no plantejar-me les implicacions d'aquesta afirmació.

Només sé que tinc moltes ganes d'acabar.
De tenir vacances.
De no pensar en res més que en banalitats absurdes.
Estic esgotada.

El primer examen, el dia 20.

Els senyals haurien de ser més evidents.
Voldria dir, fins i tot, que els senyals haurien de ser bells per definició. O, si més no, estètics.
Com les papallones grogues que perseguien Mauricio Babilonia a Cien años de soledad.

Sovint tinc la sensació de no estar en el lloc on hauria d'estar.
Ni fent el que hauria de fer.

Em servirien papallones de qualsevol altre color, també.

Cada vegada que ensopegue pel carrer em quede amb ganes de caure per espirals de bellíssima atemporalitat. Qui sap si les esquerdes que ens trobem pel camí no són en el fons més que una ruleta russa. Qualsevol dia anirem a parar al conte que sempre ha somiat amb nosaltres.

Arribarem carregats amb una motxilla de supervivència en la qual haurem d'inclouré una destral, un mirall màgic i una corda ben llarga, entre altres coses. Mai se sap a quins arbres malvats haurem d'amenaçar, ni de quina torre haurem de fugir, ni a quina reina haurem d'entretenir.

Ens demanaran explicacions quan arribem al nostre conte. Ho voldran saber tot. Sobretot per què no hem arribat abans, per què hem anat esquivant totes les esquerdes del carrer, per què no vam entrar a l'armari de l'habitació fosca aquella nit, per què no vam travessar el mirall quan vam tenir ocasió, per què vam tenir tantes precaucions dia rere dia.

Seria convenient anar improvisant una bona excusa o simplement dir la veritat que cadascú considere més oportuna. Recordeu que hi ha confessions que s'empassen amb més facilitat al voltant d'una tetera eterna.

Mentre ens vestim pel ball continuaran preguntant-nos com és viatjar en avió, de quin color són els oasis, què es veu des de la muntanya més alta, de què parlen les ovelles quan el llop no les busca.

Jo estaré massa cansada com per imaginar respostes ingenioses i demanaré dormir cent anys seguits en un llit sense pesols.

Em despertaré amb ganes de ballar.

Espere que estarà tot a punt quan em desperte.

Sol autèntic. Uns pocs dies de desconnexió relativa abans d'encarar la recta final.

La recta final està mal calculada. Perquè jo ara tinc ganes de netejar la cova on he emmagatzemat les coses que m'han fet sobreviure a un dels hiverns més durs que recorde i que ja ennumeraré en una altra ocasió. Dies llargs i lluminosos. Pensava que hauria de començar a fer sacrificis a les divinitats per a que deixaren escapar Persèfone dels infens. Sort que no ha calgut. Em feia una mica de mandra.

El primer cap de setmana de sol autèntic l'hem passat lluny de la vida diària. Hem anat a visitar els escenaris de la Batalla de l'Ebre. Concretament aquí. Una mica de tot. Dos nits fora de casa. Molts xiquets. De fet l'única que no aporta xiquets al grup sóc jo. A la casa de colònies m'han tractat molt bé a les hores de menjar. Sempre em commou especialment quan es preocupen dels meus menús diferents i quan es nota que han estat pensant que faran per a mi. Creieu-me. Quan eres minoria absoluta, els petits detalls s'agraeixen.

Vam contractar una guia molt peculiar que va donar molt de si i que ens va portar per la part bombardejada de Corbera, per la muntanya on van lluitar els exèrcits, per dins de les trinxeres que encara es conserven. Per a molts de nosaltres va ser una excursió molt emocional. A la meua família la guerra els va agafar en altres llocs. La meua iaia no vol explicar massa coses de tot allò. Les poques coses que hem pogut saber són molt dramàtiques. La guia intentava ser neutral. Ho va repetir moltes vegades. Ho puc entendre perquè és la seua feina i perquè no sap amb qui està parlant. Però jo crec que la neutralitat en segons quins casos és un malentés. I que la famosa frase que en una guerra tots són perdedors sol dir-se de manera massa mecànica.

I com que jo només puc parlar des del meu jo, fa temps que vaig deixar de ser neutral.
I tant que hi ha guanyadors a les guerres.
Els perdedors s'exilien, van a la pressó, s'han d'amagar, els canvien les lleis, els prohibeixen la llengua, els persegueixen... I tant que hi ha qui perd i qui guanya.

I enmig d'aquell paisatge magnífic el desig etern d'una pau que ens allunye per sempre dels horrors de totes les guerres del món. L'Ebre, les muntanyes, les flors que esclataven silvestres i discretes, la visió efímera de les roselles, la durícia de les pedres, la seguretat de la dutxa calenta en tornar a casa, la taula parada, les rialles en bona companyia, el partit de futbol que vam escoltar per la ràdio, obrir l'aixeta i tindre aigua, obrir la nevera i tindre menjar, anar a treballar o a estudiar, programar les vacances, contemplar el cel, jugar amb les criatures, contar-nos les penes i les alegries, traure a passejar els apunts de les opos que m'acompanyen sempre allà on vaig.

A més de la intensitat emocional hem gaudit de la fira artesanal i ramadera de Rasquera i hem comprat pastissets típics, formatges, melmelada, mel, oli... Hi havia molts ramats d'ovelles i cabres que em miraven amb cara de demanar ajuda. Jo volia anar a rescatar-les per la nit quan tot el món estigués despistat però la veritat és que em vaig quedar dormida. Potser el moment bo hauria sigut durant el futbol però sincerament em vaig deixar portar per l'entusiasme dels meus companys i se'm van quedar les ovelles sense rescatar.

I ara em queda la recta final.
Acabar el curs, passar les opos...
Netejar la cova on he guardat totes les coses que m'han ajudat a sobreviure a un dels hiverns meś durs dels últims anys.

Ja és maig. En línies generals, m'agrada el mes de maig.
No espere grans coses d'aquí a juny.
Simplement resistir a la meua trinxera particular la guerra contra mi mateixa.