Ahir vaig participar en un taller de tango que m'ha deixat tremendament emocionada. Ara camine per la casa amb passos llargs i de tant en tant pare a estirar una cama cap enrere. No sé com caminaré demà pel carrer ni si em donarà per fer una pose dramàtica mentre espere que el semàfor es pose en verd. Avui he estat tot el dia a casa a pesar del sol i a pesar de saber que demà ha de ploure i tinc guàrdia de pati.

L'última vegada que vaig estar a Roma no vaig llançar cap moneda a la Fontana de Trevi. I a pesar de tot hi torne amb la meua amiga Kitsunesan que és una de les dues o tres persones que més tonteries m'aguanta en la vida. Marxem divendres gràcies als quatre dies de festa que tinc a l'institut. Enguany canvie el carnaval de Vilanova per una estància a la Ciutat Eterna. Serà breu però la intuim intensa. Tinc la pública esperança de tornar a casa carregada amb noves emocions, paisatges retrobats i bons moments.

En els últims dies unes quantes persones han vingut a parlar-me de somnis i projectes. Alguns des d'un punt de vista filosòfic i d'altres amb una visió més pràctica. També he vist que se'n parla a la blogosfera, últimament: què fer amb els somnis, com enfrontar-s'hi, com perseguir-los, com assolir-los, que plantejar-se, que no plantejar-se...

Jo em pregunte en quin moment hem de començar a ser realistes i deixar de somiar amb els ulls oberts. Conste que ho dic exclusivament per mi. Sóc especialment respectuosa i extremadament optimista respecte els somnis aliens. Tots em semblen possibles.

Sempre tinc la sensació que la vida deu estar en un altre lloc.

De moment, Roma m'espera, fugaç.

Busque el descans en l'espai que hi ha entre pensament i pensament. L'únic espai lliure de passats i de futurs on tot és possible. M'hi quedaria molta estona. No sé si voldria tornar la majoria de les vegades.

Diferents persones sense cap relació entre elles coincideixen a preguntar-me on aniria si pogués anar-me'n a qualsevol lloc en aquests moments. Em reserve la resposta. Què faria... Em reserve la resposta. Entre pensament i pensament. Trobant a faltar aquella mica d'incertesa que ens recorda que qualsevol cosa és possible perquè no hi ha res segur.

Tinc la sensació que si hi hagués una tempesta d'aquelles enormes que fan por eixiria al carrer sense paraigues i sense jaqueta.

I això que no li trobe la gràcia a arribar a casa com una sopa.
I això que la majoria de vosaltres sabeu que us seria difícil trobar-me dins de l'aigua. Però que necessite viure prop del mar.

Amb el que em va costar aconseguir desfer-me de la cua
Amb el que em va costar aconseguir les meues cames.
Se'm dóna millor ballar que cantar.
Pentinar-me és una mica dramàtic.
Com a sirena seria una bírria birriosa.

Mai li podria fer la competència a Lorelei.

Però avui, descansant en l'espai buit que hi ha entre pensament i pensament, voldria que una tempesta s'ho emportés tot. O la majoria de les coses.

On aniria...? què faria...?

imatge: Brittney Lee

Sabia que anava a ser un viatge bonic. Que tornaria carregada de noves aventures, paisatges, persones, paraules, cançons... Però no m'imaginava que m'agradaria tant i que podria emmagatzemar tanta inspiració de tot tipus pel nou any. Lisboa és bonica pel que té, per les teulades roges des de dalt, pels carrers empinats, pels tramvies en els que viatjàvem com sardines en llauna, per la gent tan encantadora que vam trobar... però sobretot per com et fa sentir.


I això que va ploure cada dia! Va ploure, va fer sol, vam tenir boira, vent... riu-te tu de Londres! Però no em va importar gens ni mica. Tot tenia un cert aire poètic que em va encisar. Pessoa i totes les seues personalitats són omnipresents i nosaltres anàvem una mica a la recerca de poemes en les parets, els murs, les finestres, les botigues, les bossetes de sucre del cafè...



Ens vam emocionar a ritme de fado i em vaig quedar amb el somriure de regal del cantant que ens vam creuar quan marxàvem del restaurant. Amb pluja i lluna plena vam brindar amb cava portugués pel nou any. Vam sopar a un restaurant que us recomane molt si aneu a Lisboa. Es diu Amo te i té diversos establiments per la ciutat. A mi em van fer un menu vegetarià especial per cap d'any. Entre altres coses un pastís de verdures amb forma de cor! Perquè de "moments cor" vam tenir uns quants durant el viatge. En qualsevol cas, vull destacar la gran quantitat de restaurants que vam trobar a Lisboa que van un pas més enllà dels vegetarians i són directaments vegans. Vam dinar la mar de bé! Clar, que a una ciutat que té pintades per les parets frases com aquesta...



Creuar la ciutat per visitar Belem i menjar els millors pastissets que he menjat mai en la vida, que us assegure que són molts, moltíssims. Amics i amigues, hi ha un abans i un després en la història dels pastissets!



Pujar al castell en un dia asolellat pensant que la pluja ja s'havia acabat i acabar envoltats de boira en qüestió de segons. Boira que vam aprofitar per intentar descobrir si Sebastià I de Portugal havia decidit tornar com explica la llegenda; jugar a buscar símbols secrets al monestir dels Jerònims i pregant a tots els déus que Dan Brown no se n'assabente; visitar la torre de Betlem a partir de la qual es va construir la d'Essaouira a Marroc, una de les meues ciutat favorites de tot el món; i el riu que sembla un mar, i el pont tan i tan llarg, i el licor de guinda servit en tassetes de xocolata, els llibres, la música, les infusions de cidreira, el vi verd, el Pavilhao Chinês, les tasquinhas, el restaurant dels tibetans, les pistes que el destí ens va anar deixant per les cantonades esperant ser desxifrades quan arribe el moment...

Però he de dir que hi ha un abans i un després de la nostra excursió a Sintra. Me n'havien parlat tant... però tot el que vaig veure i viure va superar les meues expectatives. Sense dubte és un dels llocs més literalment màgics i bonics que he visitat mai. Encara estic posant en ordre les meues idees i sensacions sobre Sintra però per a les 3 persones que hem fet aquest viatge s'ha convertit en el nostre "mantra del bon rotllo": Sintra, Sintra, Sintra... Que l'esperit de Sintra ens acompanye durant tot l'any.

Hi havia un noi fent el mateix camí que nosaltres a Sintra. En aquests moments no tinc ni idea de com localitzar-lo perquè sóc així d'espavilada. Però si per una d'aquelles casualitats navegues per internet buscant coses sobre Sintra i apareixes al meu blog m'agradaria demanar-te que m'envies la foto de la font morisca que vas fer de dia, el 29 de desembre. Jo tinc la versió nocturna. Tu anaves sol, portaves un barret de llana de colors, una guia de viatges i un paraigues. Jo, un abric vermell i dos amics. També voldria saber si vas baixar al pou iniciàtic.

Aquesta és la foto de nit:



Als meus amables lectors us volia demanar que si per casualitat teniu un amic o conegut que viatjava sol per Portugal en aquestes dates li comenteu la història a veure si és la persona que estic buscant. Abusant de la vostra amabilitat m'agradaria demanar-vos que, si ho considereu oportú i/o apropiat, feu algun tipus d'escrit als vostres blogs sobre el tema perquè així es multiplicaria el número de persones que ho llegiria.

Em tireu una maneta a veure si trobe la foto que busque?

Ha arribat el dia de Reis i toca fer públics els regals del blogaire invisible! No sé si les meues pistes hauran sigut massa bones, glups! però en tot cas ara ja puc dir que m'ha tocat fer el regal a la Sargantana de amb ulls de sargantana. Era un blog que no havia visitat mai i que m'ha semblat molt bonic i interessant perquè explica coses molt i molt diverses. Així és que he pensat escriure un conte on apareixen totes les etiquetes que fa servir la Sargantana al seus articles, les que apareixen a la columna de la dreta del seu blog, vaja. Les he marcat en negreta per a que quede més clar (i per a que veieu tots els temes que tracta!) Espere que t'agradarà!

Benvolguts i benvolgudes, acosteu-vos per escoltar el conte d'una sargantaneta que contemplava el món des de la seua pedra.

No us penseu que tenia només una pedra. No! La sargantaneta tenia moltes pedres distribuides estratègicament per diferents llocs de la terra que tant s'estimava i d'aquesta manera sempre tenia un lloc còmode i acollidor per rebre visites dels seus amics i per aprendre moltes coses de la gent que tenia a prop. La nostra sargantana tenia una pell llisa i suau i uns ulls lluminosos i daurats que encisaven tot el món que s'acostava a la seua pedra. Hi ha qui diu que amb aquests ulls lluminosos era capaç -quan ella volia!- de tornar invisibles als éssers vius que tenia prop. Fins i tot a ella mateixa quan es contemplava en la gota d'aigua que li feia de mirall. Però no patiu, no. Hi ha una solució infalible contra la invisibilitat: fer un regal o donar un premi!!! I millor encara si és el dia de reis! Això era perquè a la sargantana li agradaven molt les tradicions. Fins i tot el·laborava calendaris d'advent la mar de bonics quan era l'època. Per a que veieu!

La sargantana col·leccionava rellotges de sol. Li agradava estirar-se damunt, tota mandrosa, i confondre's amb el temps que assenyalaven les ombres que projectava el seu cos llis i suau. S'imaginava altres vides i somiava amb visitar llocs amb encant i conèixer gent especial.

No és que no li agradara ser ella mateixa, no! li encantava ser una sargantana i passejar per l'hort i pujar pels troncs de les figueres per olorar l'aroma intens de l'estiu. El que passa és que tenia moltes curiositats pendents de resoldre com per exemple saber què és un epigrama o què se sent vivint en una capelleta de carrer. Són coses que anava escoltant quan mirava per les finestres on vivia la gent del poble o esperava tranquil·lament a les portes a veure si escoltava alguna història fantàstica

Un dia que prenia el sol sobre una pedra prop d'una creu de terme va escoltar una veu que deia: Escric, escric, escric... La sargantaneta, suau i llisa, pensava que era una paranoia producte d'una insolació. Però no! Era una granota que cantava: Escric, escric, escric...

-Ooooh! i què escrius?.- Li va preguntar la sargantana a la granota
-Escric poemes.- Va contestar la granota tota simpàtica.
-Ooooh! i tens algun llibre publicat?
-No, (escric) encara no (escric). Em sembla que no suportarien la humitat de la font on visc. Però si algun dia escric un llibre (escric) m'agradaria tindre una sargantana com tu com a ex-libris perquè em sembles molt bonica i elegant.
-Gràcies!!.- La sargantana es va emocionar molt. Si hagués sonat música segur que s'hauria posat a ballar!.- I on escrius els teus poemes llavors?
-Al cel.

A la sargantana li agradava molt mirar el cel i buscar constel·lacions que li recordaven algunes de les històries mitològiques que havia escoltant parant l'orella aquí i allà.
La sargantana havia decidit que tenia ganes de viatjar, de conèixer altres sargantanes (les vostres, potser?), prendre el bany en rentadors públics, gravar videos d'art urbà, oferir les seues col·laboracions a alguna revista que li volgués publicar les fotos que faria dels fars i les faroles. I el que més il·lusió li feia era viure a un castell! oh! quantes pedres hi hauria a un castell! Podria convidar la granota que escrivia poemes al cel i totes les altres sargantanes que coneixeria durant els seus viatges.

I així va ser com la nostra sargantana bonica, va començar el seu viatge de pedra en pedra, plena d'entusiasme asolellat buscant noves amistats per compartir totes les coses que havia aprés mentre contemplava el món des de la seua pedra amb els seus ulls daurats i grans que et podien tornar invisible només si ella volia.

Ja teniu un regal preparat per si de cas?

imatge: gapchinska

Nova pista per la meua blogaire invisible: Viu cap al nord i té la sang freda. I jo crec que ara sí que està claríssim!!! En canvi, no he rebut notícies del meu blogaire invisible... Snif!

Els últims dies de l'any passen ràpids, plou una mica però no fa massa fred, per a sorpresa meua. De tant en tant el cel és extraordinàriament blau. Mengem torró amb una certa freqüència, torró i altres coses dolces. Per la resta pocs excesos. Enguany som tres a casa. Mengem truita de patata i anem al cine el dia 25. Són els nostres petits rituals. La princesa guerrera no ha pogut vindre per coses de la feina de la meua germana però per telèfon ens ha explicat com és la nina que li ha portat Papa Noel. I el camió. Sempre ha d'haver un camió, un cotxe o alguna cosa així. Altres rituals familiars són anar a comprar llibres i visitar herboristeries.

Aprofite també per visitar els amics que fa temps que no veig encara que parlem sovint. Sobretot les amigues de la infància-adolescència. Més de 20 anys fent coses juntes i no sentim que haja passat el temps. Per nadal quedem a beure cafè i menjar croissats, ens contem les penes i les alegries, comencen a afegir-se marits i bebes. Però sempre conservem aquell espai petit, exclusivament nostre, recordem a M., sempre en la meua memòria passe el que passe, riem, plorem i desitgem que tot el que vindrà a partir d'ara serà bo, molt bo. Avui hem recordat el ritual de les estovalles. Agafem unes estovalles de paper de la cafeteria on esmorzem i escrivim totes les coses que volem que ens passen al 2010. El que s'escriu a les estovalles sempre passa. Feia temps que no ho feiem. Encara conservem paperets escrits de quan teníem 15 anys. Jo sóc l'encarregada de guardar el paperet per comprovar a final d'any tot el que s'ha complert. Hem fet fotos de tot el procès però evidentment no les publicaré perquè si no sabreu quins són els nostres desitjos. Quan es complisquen tots ja us els diré.

I el que escrivim a les estovalles sempre es compleix així que el 2010 serà un any bo de veritat per a les quatre.

Demà me'n vaig a Lisboa a passar els últims dies de l'any. Volarem amb Zeppelin, naturalment. És un lloc que no estava en els meus plans i la manera en què ho vam decidir va ser ben curiosa i casual així és que espere que m'ho passaré molt bé i veuré moltes coses boniques i interessants.

Que acabeu molt bé l'any i que en el 2010 ens passen moltes coses bones!

Primer que res donaré les pistes pel blogaire invisible. Buf! enguany s'han apuntat 77 persones i vaig boja buscant pistes pels blogs! Bé, diré que m'ha tocat una noia, que a pesar que no ens hem visitat mai mútuament tenim molts blogs en comú. També diré que al seu blog hi ha una mica de tot, videos, poemes, reflexions... i sap molt sobre el lloc on viu i li han donat uns quants premis!


Oh! tota la setmana lluitant cos a cos contra els elements! pluja, vent, neu, pedres, senyores amb paraigües, senyors amb gossets... Bé, contra la neu no he lluitat molt. He deixat el Zeppelin volant sobre el cel de Vilanova, vigilant el corral. Li he donat instruccions precises sobre com posar cara de bitxo amenaçador amb visionat de documentals de la National Geografic inclós. La consigna és fer molta por per a que no neve i de moment sembla que ho estem aconseguint! Buf! de res! A la resta del territori fem el que podem, però no arribem a tot arreu, ho sent si ha nevat en algun lloc on no venia bé. No donem abast. Assumim les nostres limitacions. Prou tinc lluitant cos a cos contra els elements. O abric a cos. Que una és xula però no tant.

Estic molt afònica des de fa dies però avui volia ensenyar unes nadales als meus alumnes que ja fa dies que van portant coses per adornar la classe. Els que més canten, adornen i participen de tot el que té a veure amb el Nadal són els magrebins. Per a que després em vinguen amb xorrades sobre la integració. A classe tinc 6 persones de Marroc, 1 de la Xina i 7 de diferents països de Sudamèrica. Els 7 sudamericans estan passant-ho malament perquè la majoria no havien passat tant de fred mai en la vida i els tinc tot el dia esmaperduts al costat de l'estufa. La xinesa és una estàtua de gel que de tant en tant manifesta alguna emoció (sobretot quan expliquem contes de països del món) i que últimament em fa preguntes filosòfiques (avui m'ha preguntat si de petita ja volia ser professora. Li he dit que no, que volia ser astronauta. Se m'ha quedat mirant, ha dit "clar" i ha continuat fent els deures). Els magrebins es passen el dia cantant nadales. De vegades s'inventen les paraules. La que més els agrada és el 25 de desembre fum fum fum. Demà toca fer cagar el Tió. Són adolescents però estan entusiasmats perquè dels 14 que tinc a classe, 11 no ho han vist mai i tenen molta curiositat. No us penseu, alguns dies m'emprenye molt amb ells per coses de profes. Però la major part del temps m'encanten.

Demà aniré a treballar tot el matí. Abans del pati farem activitats de vocabulari i lectura i coses així. Després del pati igual sóc milionària però igualment prepararem el menjar que se suposa que cadascú ha de portar (jo porte torrons i neules) i farem el nostre esmorzar de nadal.

I després m'oblidaré d'ells durant els dies de vacances que tinc més que merescuts.

Vinga, no em queixaré tant. A pesar del fred, aquests últims dies estic la mar de bé per motius diversos que ara no cal especificar. Energies renovades, noves visions de futur, bones companyies, converses amb somriure, gent que semblava bona i que resulta que no ho és tant, gent que resulta ser més interessant del que semblava, gent que preferiria no haver de trobar-me mai més en la vida, gent que et sorprén amb un somriure, una paraula, un comentari, gent que semblava que valia la pena i resulta que no tant.

S'acaba l'any i jo he sigut bona de remate. Aquest any tinc premi segur.