Una canción triste para los momentos bajos, para sentirte acompañado cuando te sientes vencido. Una canción triste para cuando estás solo, cuando no sabes el modo de salir adelante.
Bunbury
Tinc una amiga trista. Diu que la vida li va gran. Tot és massa gran, massa dur, com una immensa muntanya metàl·lica. No sé des de quan està trista. Crec que des de fa molt de temps. És el tipus de tristesa que la fa reflexionar sobre l'alçada dels edificis. Des d'una setena planta segur que no sobrevius. El tipus de tristesa que li fa desitjar en veu alta que la realitat no existís. Ser invisible, com un àngel invisible, com aire. Desaparèixer.
Diumenge vaig estar amb ella i amb les seues llàgrimes. Hi havia més gent però sempre hi ha un moment per apartar-se una mica. Quan tot va massa gran. Quan tot sembla anar a càmera lenta. Les llàgrimes, l'aire que ompli amb treball els pulmons.
M'explica que està tan trista que de vegades s'oblida de menjar, que cada pas que dóna és com aixecar moltes tones de pes, que desitjaria no haver de sortir al carrer. Des d'aquella cinquena planta amb entresol i principal només és capaç de reconèixer que és incapaç de continuar, que tot li sembla una gran estafa, que la vida no havia de ser així.
Quan li pregunte com hauria de ser, com li agradaria que fos em diu que està tan cansada que ja no és capaç ni d'imaginar-se una vida diferent.
La meua amiga trista té una vida en apariència bonica i interessant, envoltada de persones amables que no se n'adonen que ja no pot més. Diu que està cansada de que li diguen que tot és qüestió de temps, que tot s'arreglarà. Està cansada de que li diguen com és de bona en general perquè li sembla que mai serà suficient, que no serà mai suficientment bona. Diu que està cansada de decepcions, de somriures de diumenge, de bromes circumstàncials, de sentir-se tan miserable, tan fora de lloc, tan increiblement fora de lloc.
M'ho diu mentre plora sense parar des d'aquella setena planta amb la Sagrada Família de fons, mentre diu que tot és massa gran i que ja no pot més. Mentre toca les punxes anticoloms que han posat els veins a la terrassa comunitària com volent traure una gota de sang dels seus dits.
Li aparte les mans. Tot és una mica així, diu, com una trampa per coloms. Tot fa mal. Tot el món crida molt, corre molt, parla molt. Tot fa mal.
Tinc una amiga trista que diu que ja no pot més, que ja no creu en la salvació, que està massa cansada per a qualsevol cosa.
Ningú sap fins a quin punt està cansada. Perquè ningú l'ha vist com jo, mirant una trampa mortal per a coloms en un diumenge asolellat i càlid, mentre tot el món sembla passar-ho bé.
Jo ja li he fet tota les reflexions que havia de fer. Però sembla tan cansada de veritat...
Puedo dormir de un tirón seiscientas horas. Puedo estar sin hablar más de una vida.
Mikel Erentxun.
No és per casualitat que em dedique a mossegar pomes esperant trobar l'enverinada, que enfile les agulles quasi sense mirar a veure si em punxe i caic, que tempte la sort arribant a casa quan passa un minut de la mitjanit, mig descalça. Dormiria. Sense parar. Amb el verí de les pomes de totes les madrastres envejoses. Descalça i amb els dits ferits de cosir. A la torre més alta per a que no em trobe ningú ni ningú em desperte. Dormiria no només perquè tingués son. Dormiria en general i per sempre. Una manera com qualsevol altra d'escapar. No despertar.
Tinc ganes d'un cap de setmana per a mi. Simplement dos dies sense veure a ningú ni parlar amb ningú. Només jo. Em sembla que fins a desembre no podrà ser. No recorde quan va ser l'últim.
Fa poques hores que he arribat de Mallorca. Viatge fugaç. La princesa guerrera ja ha fet dos anys i cada dia està més guapa, més guerrera i menys princesa. Jo tenia il·lusió de jugar a les cuinetes i a les nines però ja em van advertir que no, que de cuinetes res i d'intentar vestir-la de rosa menys encara. Així que seguint instruccions maternes li he regalat un camió de bombers i un dinosauri de color taronja. Li encanten els dinosauris. Quan més lletjos i terrorífics millor. I també els cocodrils, les bruixes i les motos. Així que m'he quedat amb les ganes de jugar a princeses. Digueu-me clàssica però què us esperaveu venint de mi...
Però igualment ens ho hem passat la mar de bé jugant amb els cocodrils i els dinosauris i el camió dels bombers, m'ha ensenyat el llimoner i el gat que hi ha a casa del papa i el llit amb escales que hi ha a casa de la mama. Això de tenir una mama i un papa en cada casa fa que els joguets és multipliquen per dos i que l'alegria de retrobar-se amb el progenitor corresponent segons el dia també es multiplique per dos. De moment, la petita, cada dia més guerrera i menys princesa, només té dos anys i el seu món és immensament petit i immensament feliç.
A l'avió de tornada he passar una mica de por. I això que m'encanten els avions i totes les coses que van per l'aire! Però devia fer molt de vent més amunt dels núvols i hem fet una mica de muntanya russa. Tots els passatgers ens miravem de reüll pensant que igual era el nostre últim viatge. Jo he mirat per la finestra intentant veure el mar però només es veien núvols. He demanat per favor no estavellar-nos al mar perquè se'm queda el cabell fatal i anava a ser una nàufraga lamentable. Aquesta vegada m'han fet cas. Buf!
Espillet, espillet... dóna'm una pometa i deixa'm dormir...
Sempre has sigut una fada. Fins i tot quan no ho sabies. Fins i tot en els moments en què no recordes haver sigut una fada. Crec que en aquell moment ja comparties espai amb els àngels i els esperits que envoltaven la meua existència infantil i tenies aquella missió que només tenen les fades bones i que només tu i jo sabem.
Després va passar la vida, en gran i en petit, amb aventures i desventures. T'imaginaves tot el que havia de passar? les alegries, les penes, les sorpreses, les emocions, les esperances... T'imagines tot el que queda per davant?
Vull creure que d'alguna manera ja comparties l'espai amb els meus àngels de la guarda en l'època de totes les pors i les angoixes. I que per això ens vam reconèixer quan ens vam trobar i ens vam fer amigues i va ser fàcil com si sempre hagués sigut així.
Gràcies per ser tan bona, per cuidar de mi i cuidar de tots, per fer-me un lloc a la vostra taula, per guardar-me sopa, per convertir carabasses en carrosses i portar-me a qualsevol lloc que necessite, per tenir dues princeses guapes i un pirateta morrut que seran tan bones persones majors com són els seus pares, per no jutjar-me mai fins i tot quan m'ho mereixia, per fer tots els encanteris possibles per assegurar-te que estic contenta, per plorar juntes, per riure juntes, per totes les coses que ens confessem, per les hores cuinant galetes, per intentar reconciliar-me amb la tardor, per fer que m'agrade el Nadal, per fer-me aprendre a cosir i a cuinar, per la confiança, la paciència, la certesa, pels àngels de la guarda que sé que m'envies, per compartir dolors del cos i de l'anima.
I com aquelles fades bones que en els contes apareixen vora el bressol de les criatures per concedir-les els dons i els regals, així desitge que tingues sempre totes les felicitats que et mereixes, totes les benediccions, totes les alegries, tota la bona gent al teu voltant, que se't multipliquen les hores per poder omplir-les de les activitats que t'agraden fer, que pugues descansar tot el que necessites, que et cuiden, que t'escolten, que t'escalfen l'ànima, el cor i el cos, que ningú et faça emprenyar, que complisques molts més anys sent una fada bona per tots els que t'envolten, que puguem compartir molts aniversaris més.
En aquest conte ningú es punxarà el dit amb una agulla, ningú perdrà la sabata, ningú menjarà pomes enverinades. Els vestits sempre seran preciosos, el príncep sempre arribarà puntual, el ball no s'acabarà mai.
Ven, siéntate. ¿De dónde sales tú? Salgo. Vuelve a ser viernes. Salgo a respirar aire y callejear. Y caminar a la deriva; andar y andar
Viernes. Manolo García
Seguint amb els propòsits d'equilibri i recerca del benestar que vaig iniciar quan va acabar l'estiu diré que els divendres en general són un bon dia. Tinc una classe, una hora de tutoria i una altra de reunió amb el meu coordinador. Quan arribe al bar on anem sempre a l'hora del pati ja em tenen preparat el meu tallat amb llet de soja i una torrada enorme amb melmelada de maduixa. Més bona... Després de la reunió faig classe de dansa a les xiquetes. Enguany tinc un grup nou i espere que treballarem molt i que ens ho passarem molt bé.
Després de passar una hora ballant amb les xiquetes em dedique una amanida boníssima al restaurant del gimnàs i vaig cap a Barcelona. Mire la mar per la finestra del tren. Si em dóna temps entre a un Starbucks a la recerca d'un tros de pastís, una magdalena gegant, un cafè amb gust de vainilla. I després vaig a classe d'àrab on sóc immensament feliç, on tinc el meu oasi setmanal. A pesar que la profe és una mica estricta, sí, o precisament per això, qui sap...
Recordar paraules, identificar expressions, intentar fer la lletra bonica... Hi ha alguna cosa més enllà de la felicitat en moments així.
Sí, divendres és un bon dia.
En un altre ordre de coses, no és necessari resoldre els enigmes de manera immediata.
Hi ha alguns misteris per als quals ni jo mateixa tinc encara la solució. També vaig buscant pistes i indicis. Descartant opcions i obrint portes i finestres per ventilar. Però tinc la sensació que les coses aniran ordenant-se a poc a poc.
Rompiendo las barreras del sonido voy, tambores anunciando el fin del mundo son latidos que se escapan de mi corazón.
Ivan Ferreiro. Piensa en frío
Fa anys, molts, però molts anys, més dels que qualsevol de vosaltres fa que em coneix, em dividia entre Laponia i el desert d'Aràbia. Després es va fer la llum i ho vaig veure tot molt més clar.
Però no. No us deixeu portar per les evidències. Res no és tan fàcil com sembla.
De tant en tant la llum canvia...
Porte temps nadant, a la manera dels que no saben però es resisteixen a ofegar-se, entre magnòlies gegants, aromes de vainilla, fruites del bosc, aiguamarines i amatistes, gessamins, herba humida, pell salada, pa calent.
Esto es así, me acuerdo de cosas que no he visto, haber estado allí me da lo mismo. Tú lo llamarás cursilería pero yo lo llamo mentalismo...
Mentalismo. Astrud
Capítol 1
M'ha arribat una postal de Kiev. La signa Madeleine, el 16 de juliol de 1966. Dissabte. Està escrita en francès amb una lletra molt petita que m'està costant una mica desxifrar. La imatge és de la catedral de Saint Vladimir.
Em pregunte per què a mi. A Kiev fa molt de fred. Llavors, per què a mi?
Capítol 2
Fa uns dies vaig trobar-me amb una persona. Era la primera vegada que la veia i tanmateix ens coneixíem. Era tan evident... Em va dir que venia del futur. I que tot anava bé.
Que no em preocupara. Que tot anava bé. No em preocupe però a Kiev fa molt de fred. La major part del temps.
Puedes correr cuando yo no este más por el campo sobre un caballo zambo, aparte hoy puedo invitarte a dormir en mosaicos del Museo Británico.
Museo Británico. Francisco Nixon
Finalment vam tornar de Londres. Ens hauríem quedat amb molt de gust uns dies més, unes setmanes més, una temporada més. Clar, hi havia una trampa petita perquè va fer un sol extraordinari i una calor espectacular per ser Londres. La primera nit no, que vam arribar a l'hotel en un estat de congelació considerable. Però els dies després ja sí, sol i calor. Més bé!
I tantes botigues boniques, la gent tan amable, tantes opcions culinàries pels vegetarians, les cupcakes que són la meua perdició (com pot ser tan bonica una simple magdalena!), la música en directe al Covent Garden, Chicago the Musical, la pastisseria de Paul a Bedford Street on fan unes crepes de xocolata espantoses però molts altres pastissos boníssims, porcel·lana amb floretes, passar-nos quatre dies rient sense parar per qualsevol cosa que se'ns passava pel cap, dormir poc, cansar-nos molt, les mòmies del British, el metro, els antiquaris de Notting Hill que és el barri on ens agradaria viure, Chinatown i el Soho nocturn, els pubs amb les façanes plenes de flors. Ens agrada tornar a Londres. Ens agrada molt.
Tres dies de sol abans de tornar a casa. L'últim dia van començar a baixar les temperatures. Viuríem a Notting Hill i plouria sovint. Cosa que no m'agradaria gens. Aniria a comprar fruites i verdures al mercat i menjaria cupcakes el diumenge. Plouria més. Cosa que no m'agradaria gens. Esperaríem el sol. Acabaria tornant al sud buscant el sol.
A Vilanova també ha plogut molt. Si trobara el paraigües més bonic del món potser no m'importaria la pluja. El meu paraigües és bonic i blau. Molt gran. Però si trobara el paraigües més bonic del món potser...
La setmana ha resultat una mica frenètica. Els meus alumnes em paren pels passadissos per preguntar-me quan aniré a buscar-los. Dimarts. Dimart aniré a buscar-los a les seues classes i començarem per fi el nostre curs.
Anit vam presentar la Thermomix a casa. Va ser molt divertit, vam cuinar moltes coses molt bones, vam sopar, vam beure cava més enllà dels límits aconsellables (almenys jo que no tinc costum) vam xarrar, vam riure, vam consensuar que la Thermomix en realitat és El Thermomix i que li diríem Raül perquè ens sona a nom de cuiner buenorro, després de sopar i d'agrair-li a Raül tot el que havia fet per nosaltres vam anar a un lloc de Vilanova on tenen jazz en directe. A mi no m'agrada el jazz, per a ser sincera, però la companyia era bona i el lloc peculiar.
Aquesta tarda anirem a veure Hoy no me puedo levantar a Barcelona. Quan m'he despertat avui m'ha semblat que la lletra de la cançó era la més apropiada després de tot el que va passar ahir. Segur que m'encantarà.
Per favor, encara no he trobat el paraigües més bonic del món. Que no ploga.
Si esperes una visió àcida, corrosiva, sarcàstica, intel·lectual o inclús racional de la vida, estàs en el lloc equivocat... però eres igualment benvingut o benvinguda.
