dilluns, 28 / febrer / 2005

en blanc



Fa dies que estic en blanc, sense que això tinga res a veure amb la sensació prèvia a l'exposició oral d'un tema a classe ni amb la lluita de l'escriptor atemorit davant del full. Fa dies que somnie en blanc, que la llum em porta des del principi al final de no sé ben bé què, no sé si en vinc o hi vaig o si al final els dos extrems es tocaran. Però la llum ho ompli tot. En la porta de la meua casa urbana creix, estrany, un ametller, el meu arbre favorit. Carregat de flors em recorda cada dia tot el que hi ha de bell al món. Pel matí tinc sempre tanta pressa per agafar el tren que a penes me n'adone que hi és. No obstant, es dilueix en la meua memòria quan observe atenta, quasi cada dia, els ulls que em recorden la llum amb què somnie des de fa algun temps. I no puc evitar preguntar-me quan morirà la innocència amb que em mires...
El dissabte, després de la sessió de reiki, Sílvia em va regalar de part de la meua estimada Anne-Marie, una flor blanca, preciosa, pel meu aniversari . Després vaig compartir la lluna de València amb els meus amics. Avui nevava a Barcelona. Tot blanc. Em miraves. La llum ho ompli tot des de fa dies. Les mans, sobretot les mans.
Escrit per nimue :: 21:15 :: 3 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dimarts, 22 / febrer / 2005

El gat salsitxa



Avui he anat a buscar a Ismael al col·legi. Feia olor a plastilina i huevo kinder i he hagut de fer un gran esforç per no mossegar-li aquelles galtones que té perquè sé que no li agrada gens. Això és per nens petits i ell ja té quatre anys... em diu... però li encanta que li netege les ungles quan arribem a casa. Reconec que és una mània meua. No puc suportar les ungles llargues i brutes en ningú.
En quin moment deixen de ser nostres les criatures...? en quin moment deixen d'alegrar-se quan et veuen a la porta del col·le i t'ensenyen les butxaques plenes de fulles seques i de pedretes? en quin moment no pots dir-los que els estimes sense que es posen violents? catorze? quinze anys? Ismael avui estava desconsolat perquè un company de classe li ha trencat el seu dibuix del gat. Tan bonic com li estava quedant! se li han caigut els mocs fins més avall dels morros del disgust que tenia.
-vinga, que quan arribem a casa t'ensenyaré uns dibuixos de gats molt bonics.
Però quan hem arribat a casa Ismael encara estava prou nerviós. És un nen hiperactiu. Miranda el porta amb ella a classe de ioga. Sembla ser que li senta prou bé. Després de berenar galletes amb forma de plàtan i de rentar-nos les ungles hem posat la música ben alta i ens hem dedicat a saltar per tot el menjador, per damunt del sofa, del llit, quasi de la taula. Hem repasat el nostre repertori favorit, des de Tequila (saltaaaa, salta conmigoooo!) fins a we will rock you de Queen. La que més li agrada és My Sharona de The Knack

Oh my little pretty one, my pretty one
When you gonna give me some time sharona?
Oh you make my motor run, my motor run
Gun it coming off of the line sharona
Never gonna stop
Give it up
Such a dirty mind
Always get it up
From the touch of the younger kind
My My My My My Whoa
My Sharona
Come a little closer huh
Will ya huh?
Close enough to look in my eyes sharona
Keeping it a mystery gets to me
Running down the length of my thighs sharona
Never gonna stop
Give it up
Such a dirty mind
Always get it up
From the touch of the younger kind
My My My My My Whoa
My Sharona
When you gonna get to me, get to me?
Is it just a matter of time sharona?
Is it destiny? destiny?
Or is it just a game in my mind sharona?
Never gonna stop
Give it up
Such a dirty mind
Always get it up
From the touch of the younger kind
My My My My My Whoa
My Sharona
My My My My My Whoa
My Sharona

Quan ja estavem prou cansats hem jugat a imaginar núvols. Sempre ho fem així. Primer posem la música alta i saltem com si estiguerem bojos de remate per a que Ismael puga desfogar tota la seua energia. Quan acaba la música, ens tombem en terra, damunt d'una manteta suau, tanquem els ulls, li ensenye a respirar al ritme del seu cor, fins que batega el més lentament possible i imagina núvols fins que és queda tranquil. I aleshores li he ensenyat els dibuixos dels gats. Són els quadres que pinta la Lucía Coll, la nòvia del meu amic Dídac Rocher, poeta i cantant,. Ahir em va deixar el seu book per a que li féra una ullada i no me'ls puc traure del cap. Són bellíssims i venen acompanyats de text i música per acabar d'arrodonir aquesta bellesa lluminosa que traspuen. A mi m'ha agradat especialment el de la dona indecisa entre dues llunes però Ismael està entusiasmant amb els gats, el gat lunar, el gat gòtic, el gat salsitxa... Sobretot el gat salsitxa! m'ha fet llegir-li la història que acompanya el quadre set vegades!
No conec personalment la Lucía tot i que el Dídac me n'ha parlat tant que ja em resulta molt familiar. No la conec però me la imagine tan lluminosa i bella com aquests quadres que pinta.
Quan Miranda ha vingut a buscar a Ismael ja quasi se li havia passat el disgust pel seu dibuix trencat. (mama, vols que t'explique la història del gat salsitxa?, li ha dit només veure-la)
No he pogut corregir tots els examens que tinc pendents. Com s'ho farà Miranda cada dia? A més no em puc traure del cap la imatge de la dona indecisa entre dues llunes...
Escrit per nimue :: 22:10 :: 4 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dimecres, 16 / febrer / 2005

la terra sota el peus



Mata-Hari s'amaga en un cantó fosc del barri del Carme de València. Unes cadires de vellut roig, poca llum, olor d'encens, una deliciosa decadència, tèbia, la conversa amable de la propietària que tant ens cuida, oferint-nos aquella última infusió que li han portat d'algún país llunyà mentre ens recita les virtuts que s'amaguen en el fons d'una bella tetera japonesa. Una fotografia enorme de Mata-Hari, bella, en blanc i negre, ens contempla des de la paret. Quan avui li explicava a Miranda la coreografia del dijous passat i com em vaig marejar una mica fent els girs en diagonal, m'ha recordat la primera vegada que vam anar a beure te a la Mata-Hari. Ens vam quedar mirant la fotografia de la paret. El te cremava i em vaig socarrar la llengua una mica. Jo estava trista en aquell moment i sonava Carla Bruni:

On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant comme fanent les roses
On me dit que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos tristesses il s'en fait des manteaux,
Pourtant quelqu'un m'a dit que...
tu m'aimais encore,
C'est quelqu'un qui m'a dit que tu m'aimais encore.
Serait-ce possible alors ?

-Així ballaràs?.- Em va preguntar Miranda.

I vam riure una mica a costa d'aquesta idea. La fotografia ens contemplava, bella per ser llegenda, només. Ni sóc espia, ni tinc l'aspecte de Greta Garbo. A més, encara em marege fent els girs (el cap ha d'arribar abans que el cos... el cap ha d'arribar abans que el cos... no res, com un all-i-oli) Llegenda segons per a què, fugitiva segons per a qui (això últim se li va ocòrrer a Miranda, sempre tan enginyosa i em vaig cremar la llengua una altra vegada amb el te)

La tristesa que m'acompanyava durant aquell te amb Miranda es va curar ballant. Acabava de tornar de Marroc per última vegada i semblava que duraria per sempre (la tristesa, per ser tristesa de veritat i no d'aquelles de diumenge al vespre, ha de ser d'aquelles que sembla que duraran per sempre) Ni la Roma eterna amb els seus gelats meravellosos esperant inútilment que la Fontana de Trevi quedara lliure de turistes, ni els crepes de Nutella en la Plaça de la Comèdia de la tendra Montpellier, ni el formatge de cabra que em va sentar tan malament al desert del Sinaí mentre em preparava per veure l'amanèixer des la muntanya on Déu li va donar a Moises les Taules de la Llei, ni aquella habitació amb vistes al Nil... quina manera d'anar amunt i avall! No res... Un dia una amiga ballarina em va ensenyar tres moviments de cintura i dos de braços. Sonava La flor de Estambul de Javier Ruibal:

Debutó en París la Flor de Estambul
comenzó a bailar y todo se quedó en silencio.
Luz en tornasol púrpura y añil
de su mano alada está la gracia de su pecho
y quien no da la vida por un sueño
de diosa modelada por el genio
Ni favorita del sultán ni esclava en venta en la puerta de Oriente
ella es la estrella del “Pigalle”
la danzarina que burló su suerte.
Y quien no da la vida por ser dueño
del aire que se agita tras su velo.
A conquistar la “tour Eiffel” pisando la soberbia de Occidente
esa es la estrella del “Pigalle”
la danzarina que me hirió de muerte.
Y quien no da la vida por un sueño
de diosa modelada por el genio.

I així se'n va anar la tristesa i així vaig començar a sentir la terra sota els peus, com si mai en la vida haguera caminat de veritat fins aquell moment en què tota la planta del peu em sostenia, m'impedia caure, m'obligava a buscar les arrels, a deixar de ser ploma i començar a ser la bruixa bona-dolenta que ja havia oblidat que existia i tot tremolava quan em tremolaven les mans cansades, els peus cansats, els malucs cansats, el melic cansat. I així vaig descobrir que era capaç de fer tot el que sempre m'havia negat que faria. I em vaig posar recta i la meua cintura existia, i el meu ventre existia i jo existia i els meus ulls miraven i era la única bellesa que existia en aquell moment i vaig maleir amb brams de bèstia en aquella primera dansa al voltant de fogueres que només jo podia veure, mentre les serps obedients s'encargolaven al voltant del meus braços. Vaig maleir en una llengua desconeguda, ensenyant la meua esquena tatuada a qui la volguera veure, esclava alliberada. I mentre sentia com es trencava un espill en algun lloc amagat del meu estomac vaig saber que a partir d'aquell moment em cobriria de vels, de teles daurades, de plata, de seda, aixecaria els braços, els peus, em pintaria els ulls de negre, dibuixaria l'infinit amb la meua cintura, amb els meus malucs, no tornaria a cremar-me la llengua amb el te. Sona la música i balle. Balle cada dia. Balle quan ja no em queden forces perquè és l'única manera de fer-me present, de no escolar-me pels claveguerams de la quotidianeitat, és la manera de no-ser i de ser, de deixar enrere la història que carregue des de fa segles, de recuperar totes les memòries. Qui ens ho anava a dir, Miranda... el te cremava, recordes?
Escrit per nimue :: 11:44 :: 7 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------