dissabte, 30 / abril / 2005

EL COSTAT FOSC



Es la falta de amor lo que llena los bares, son tus labios para mí un plato de calamares...


Quan més conec el meu costat fosc més entenc el teu. El que passa és que ara necessite llum, de lluna, de sol, de far, de foguera, d'uns ulls que m'encisen i que no són els teus...
Escrit per nimue :: 19:37 :: 5 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

divendres, 29 / abril / 2005

BELTANE



L’extraordinària bellesa del mes de maig es deu, entre altres moltes coses, al color del cel, blau com mai més en tot l’any, i al naixement efímer de les rosselles, aquelles flors que naixen on volen, amb una elegància vermellona poc discreta, salvatges i delicades. Belles per damunt de tot. Rebels. Admireu-les. Duren poc.
El mes de maig li deu el seu nom a Maia, alegre deesa etrusca de la fertilitat i l’abundància. Les seues formes voluptuoses acompanyen els nostres passos per aquestes setmanes tan propícies per a tot tipus de fertilitats. Aprofiteu les benediccions de Maia – Gaia – Cibeles – Demeter – Ceridwen – Kali – Isis – Nehalenia – Shakti – Afrodita –Freya - Maria. Ara se sent generosa i va perdent llavoretes pels forats de les butxaques.

El mes comença amb una de les festes paganes més importants de la roda anual i una de les meues favorites: els Focs de Beltane, festa d’amors i boges passions que se celebra entre el 30 d’abril i el 2 de maig. Racomane la lectura fervorosa de Mists of Avalon(Las nieblas de Avalon) de Marion Zimmer Bradley per molts motius però sobretot perquè hi ha una de les descripcions més acurades i belles de la celebració de Beltane.

Beltane representa la unió sexual còsmica entre la part masculina i la part femenina de la naturalesa. Les divinitats que van començar el seu candorós festeig entre la Candelera de febrer i l’equinocci de primavera culminen la seua trobada física durant aquests dies. Tradicionalment s’encenien focs en el bosc i es triava la Reina de Maig. En qualsevol cas la festa de Beltane és una de les més belles de l’any i si preteneu encendre fogueres per a fer les vostres cosetes aneu amb ull que no estem per anar cremant muntanyes. Sempre hi ha l’alternativa casolana d’encendre ciris i acostar-se a una planteta... el que importa és el simbolisme... Beltane és una de les celebracions que més espai deixa a la imaginació. Inventeu les vostres pròpies cerimònies, si trobeu que és una bona idea. Pels que es prenen tot al peu de la lletra, recorde que les criatures fecundades durant la festa de Beltane naixeran durant la Candelera (Imbolc, 2 de febrer) i estaran sota la protecció de Brigit, deesa de les belles arts, dels inventors i dels poetes.

Beltane és el moment de la celebració de la fertilitat en el sentit més ampli, de considerar quines llavors hem plantat últimament i quins fruits donaran, d’oferir a l’univers els nostres moments de creació, d'inventar nous espais, noves complicitats, nous projectes. De començar, d'expressar, d'abraçar, de rodolar per terra, de buscar l'arbre que més en agrade, la floreta que més ens agrade, l'estrella que més ens agrade, l'ona de mar que més ens agrade, sabent que estarem protegits pels Focs de Beltane i la lluna de maig.

La part bonica de la celebració és escapar-se a algun espai natural i inventar-se, descobrir, sentir les maneres de sentit-se part del Tot. Però com aquest any no tinc ningú que em porte a la muntanya (snif...) encendré els meus ciris a casa i escoltaré la música de Loreena McKennit per a recrear la meua pròpia festa de Beltane mentre en mossegue la llengua per a no dir el que no puc dir. Ja he triat el meu arbre, la meua flor, la meua estrella...

The mystic dream

A clouded dream on an earthly night
Hangs upon the crescent moon
A voiceless song in an ageless light
Sings at the coming dawn
Birds in flight are calling there
Where the heart moves the stones
There that my heart is longing for
All for the love of you

A painting hangs on an ivy wall
Nestled in the emerald moss
The eyes declare a truce of trust
Then it draws me far away
Where deep in the desert twilight
Sand melts in pools of the sky
Darkness lays her crimson cloak
Your lamps will call, call me home

And so it's there that my homage's due
Clutch-ed by the still of the night
Now I feel, feel you move
And every breath, breath is full
So it's there my homage's due
Clutch-ed by the still of the night
Even the distance feels so near
All for the love of you

A clouded dream on an earthly night
Hangs upon the crescent moon
A voiceless song in an ageless light
Sings at the coming dawn
Birds in flight are calling there
Where the heart moves the stones
There at my heart is longing for
All for the love of you
Escrit per nimue :: 20:01 :: 2 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dijous, 28 / abril / 2005

BALLANT...


La primera cosa que vaig escriure en aquest blog va ser al ritme de la flor de Estambul, de Javier Ruibal, la favorita del sultan, pisando la soberbia de occidente... i explicava la meua relació amb la dansa.

Després d'uns quants dies tontos, avui he rebut una petita dosi de tendreses i de somriures, he dinat prenent el sol i he anat a ballar com cada dijous a l'acadèmia. Sandra ens ha tingut una bona estona practicant camells i pasos-punta i tinc els genolls desfets però l'esperit en pau. Supose que hauria d'anar al metge perquè cada dues setmanes em quede coixa. Mai dic res i continue ballant encara que de vegades em costa moltíssim el simple fet de pujar una escala. Tinc por de que em diga que no puc ballar i per això no vaig al metge, perquè cauria fulminada per un raig i preferisc anar una miqueta coixa. Quan estic ballant no se'm nota. És el més pròxim que he experimentat al que Ivan diu meditació en l'acció. Desapareix l'habitació, desapareix el dolor, desapareix tot, inclosa jo. Hi ha moviments que se'm resisteixen i Sandra, amb els seus mètodes fantàstics, em fa repetir-los mil vegades fins que em dóna la risa i em fa mal tot el cos i ja no sé si estic movent el peu o la mà. En els moments més baixos, en els moments més tristos, les meues mans volen, el meu melic vola, els meus peus volen i res em pot fer mal perquè tot és bellesa al meu voltant encara que la part final de la coreografia té un pas que no em queda bé i que sé que demà em tocarà repetir-lo fins caure esgotada, feliç.

Avui he rebut una dosi petita de tendreses, he ballat i he pres el sol. Me'n vaig a dormir tranquil·la...
Escrit per nimue :: 22:31 :: 3 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dimecres, 27 / abril / 2005

PICCOLO GRANDE AMORE



El dia 21 de febrer vaig escriure alguna cosa sobre el meu amic argentí que cada mes m'envia una cançó i em demana que m'escape amb ell a qualsevol illa de la Mediterrània. Encara que és visitant habitual de festivals de rock, concerts multitudinaris i guitarres elèctriques i que la majoria de les cançons que m'envia són d'aques estil, de vegades em sorprén amb una ària d'òpera o una cançoneta de color rosa en alguna llengua exòtica.

I ell, des de l'illa grega on pren el sol, no ho sap, perquè no ens expliquem mai res, però porte un temps una mica toveta i avui ha decidit enviar-me piccolo grande amore de Claudio Baglioni quan jo esperava alguna cosa molt sorollosa per a veure si el soroll ocupava l'espai que ocupa el neguit. Però no. Piccolo grande amore, i ací em teniu feta un nyap, vinga a plorar com una magdalena, que ni la Fontana de Trevi, que ja veus tu, quines cordes són les que es trenquen de vegades sense saber per què i una cançó que no significava res se'm converteix en l'última pedra que cau. I mentre sona decidisc que ja està, que fins ací hem arribat, que amb aquesta última pedra construiré la paret, o la cova o la muralla o jo què sé...perquè si no ja em direu que faig amb tanta runa i amb tanta cosa desfeta. I continua sonant i faig un glop al meu te de vainilla, i vinga a caure pedres, i faig una ullada als temes de les oposicions i em motive i piccolo grande amore i em pose a preparar la classe de batxillerat de demà i ara sí que no, ara sí que no, ara sí que no, aquesta pedra és de les grosses. Com aquells gots de vidre tan resistents que un elefant els pot xafar sense trencar-los i un dia li dones un colpet en el lloc just, en el lloc amagat que tenen tots els gots de vidre, i va i es trenca. Arribats a aquest punt crec que no em rescata ni la banda sonora de Harry Potter...

Jo vull ser intel·lectual i parlar de la Fira del Llibre i de pel·lícules coreanes en versió original però no hi ha manera... Senyoreta, ja està bé, vaig a contar fins a tres i quan et despertes seràs molt sensata i ho tindràs tot ben ordenat per allà dins i et posaràs a llegir un llibre gros i avorrit i a escoltar cançons de La casa azul que sempre t'animen. Toca embolicar questo piccolo grande amore en paper de seda i amagar-lo en el calaix més desordenat que trobes. Ja ho va dir la Scarlett O'Hara... demà serà un altre dia... demà serà el dia en què et veuré i no em quedaré esperant-te i no et miraré i... u, dos, tres, ja!

Quella sua maglietta fina
tanto stretta al punto che mi immaginavo tutto
e quell' aria da bambina
che non glielo detto mai ma io ci andavo matto

e chiare sere d' estate
il mare i giochi e le fate
e la paura e la voglia
di essere nudi
un bacio a labbra salate
il fuoco quattro risate
e far l' amore giù al faro...
ti amo davvero ti amo lo giuro...ti amo ti amo
davvero!

E lei
lei mi guardava con sospetto
poi mi sorrideva e mi teneva stretto stretto
ed io
io non ho mai capito niente
visto che ora mai non me lo levo dalla mente
che lei lei era
un piccolo grande amore
solo un piccolo grande amore
niente più di questo niente più!
mi manca da morire
quel suo piccolo grande amore
adesso che saprei cosa dire
adesso che saprei cosa fare
adesso che voglio
un piccolo grande amore

Quella camminata strana
pure in mezzo a chissacche l' avrei riconosciuta
mi diceva "sei una frana"
ma io questa cosa qui mica l' ho mai creduta
e lunghe corse affannate
incontro a stelle cadute
e mani sempre più ansiose
di cose proibite
e le canzoni stonate
urlate al cielo lassù
"chi arriva prima a quel muro..."
non sono sicuro se ti amo davvero
non sono...non sono sicuro...

E lei
tutto ad un tratto non parlava
ma le si leggeva chiaro in faccia che soffriva
ed io
io non lo so quant' e' che ha pianto
solamente adesso me ne sto rendendo conto
che lei lei era
un piccolo grande amore
solo un piccolo grande amore
niente più di questo niente più
mi manca da morire
quel suo piccolo grande amore
adesso che saprei cosa dire
adesso che che saprei cosa fare
adesso che voglio
un piccolo grande amore...
Escrit per nimue :: 18:24 :: 4 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dilluns, 25 / abril / 2005

NO PENSE EN TU



No he de pensar en tu perquè pensant-te em carregue d'història, perquè pensant-te se'm perd l'oportunitat de temps i lloc i només tinc apetència de fruit i totes les accions són kàrmiques i la meua motxilla de segles no acaba mai de buidar-se.

No he de pensar en tu quan trac del forn el pastís d'espinacs amb xampinyos que dinaré demà, quan em prepare la roba que m'hauré de posar en un temps record per no perdre el tren, quan acarone a Diana que només vol dormir damunt de mi i esmolar-se les ungles en els meus pantalons.

La mar que acompanya el meu camí cada dia em calma els neguits i és aleshores només que em puc permetre pensar en tu, evitant donar-te una història, evitant el passat i el futur. Tracte de pensar-te en el present i no ho aconseguisc. Escolte a Ivan explicant-me com fer-ho. I no puc deixar d'enyorar-te en tots els temps i espais possibles. La teua proximitat no em calma l'enyor. No he de pensar en tu ni tan sols quan escric aquestes paraules pensant en tu, la teua carícia fugaç, la teua mirada esquiva, el teu silenci distant. Què faré quan no estigues? No et necessite: et pense, et reclame... com diu aquella cançó que m'agrada tant... el breve espacio en que no estás... no poder dir-te res, no poder pensar-te, no poder buscar-te més que en l'aire que em deixes cada dia, no poder explicar-te més que les tonteries que t'explique.

Nunca sé despedirme de ti, siempre me quedo con el frío de alguna palabra que no he dicho, con un malentendido que temer, ese hueco de torpe inexistencia que a veces, gota a gota, se convierte en desesperación. (Luis García Montero)
Escrit per nimue :: 23:06 :: 8 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

diumenge, 24 / abril / 2005

LLUNA DE WESAK



Avui una tercera part de la Humanitat celebra la lluna de Wesak, la lluna plena de Taure, la més important de l'any des del punt de vista espiritual. Orient i Occident s'uneixen per beneir el planeta a través de Buda i Crist. Encara que sé que no són necessaris, m'agraden els rituals, els de cada dia, els personals, com beure el te en la meua tassa especial o encendre un ciri mentre escric. I també els col·lectius, els que et fan vibrar en la mateixa ona que milers de persones. La lluna sempre sap captar l'atenció del públic amb aquella bellesa de llegendes i cançons. Però aquesta lluna plena, primaveral i tibetana...

Comence la setmana amb energies renovades. M'he perdut Sant Jordi perquè havia d'anar a València a veure a Coral i Anne-Marie, i per primera vegada des què les conec les seues paraules no m'han fet entristir. Quan tornava a casa pensava en tot el que m'han ensenyat sobre la culpa, sobre el sentir-se jutjat, sobre estimar o pensar que estimes... i m'he sentit lliure d'una càrrega massa pesada. Hi ha coses, amors, paus... que no poden ser. Què hi farem...

Quan he arribat a Barcelona m'esperava la rosa de Christian, un dels homes més atents i tendres del món. I m'esperaven les flors que em van regalar les meues xiquetes el divendres després d'estrenar la coreografia que havíem estat preparant durant setmanes per al festival de Sant Jordi. I m'esperava Diana de molt mal humor, com sempre que la deixe sola el cap de setmana. I m'esperava una muntanya d'examens per corregir, i el record d'un somriure, una mirada fugaç que fa dos dies que enyore desesperadament. I aquesta lluna plena, primaveral i tibetana...
Escrit per nimue :: 22:24 :: 4 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dimarts, 19 / abril / 2005

PASSIONS



Després d’un comentari de text amb Shakespeare com a tema, els meus alumnes tornen a donar-me motius per a pegar-li voltes al cap. Que també quines ganes… amb la quantitat de coses que hi ha per a pegar-li voltes… des del Papa nou (ell no m’agrada a mi, jo no li agrade a ell. Fins ací la reflexió) fins el forat de la capa d’ozó (cada vegada més gros. Reflexió feta) L’excusa eren Romeo i Julieta i el tema la diferència entre l’amor adolescent i l’amor adult. Examen de selectivitat de juny de l’any passat… quines coses els fan fer a les criatures! I tots han coincidit: els adolescents s’apassionen, s’arrisquen, són intensos, tenen ganes de sexe a totes hores, no mesuren les conseqüències dels seus actes, no tenen por, tot és novetat i per tant emocionant. Els adults en canvi ja vénen carregats de pors i de fracasos, busquen la comoditat, complicar-se el menys possible, són cómodes, avorrits, cremats, cansats, desencantats.

Ja en un altre escrit del mes passat o l’altre em vaig declarar tonta però és que ara no sé massa bé com declarar-me. Sempre he pensat que ser adulta consistia en haver de pagar factures i poca cosa més… i si ara damunt resulta que m’he de fer sensata, i no revolcar-me en la gesta amb boja passió de criatura... que va a ser de mi?

Mire al meu voltant i els adults que em trobe, els meus amics, són de tot menys avorrits: ens llancem al coll d’uns i altres i ens mirem com miraríem un pastís de xocolata dels meus (que tot el món sap que són els millors del món conegut), ens mengem amb els ulls, amb les mans, amb els peus, ens arrisquem, ens dóna igual que ens miren, ens té igual saber que no estem en l’edat, ens té igual cantar pel carrer i que les senyores que esperen l’autobús ens miren amb mala cara, ens té igual saber que ens anem a estampar contra la paret i ens anem a esclafar els morros una altra vegada i ens anem a fer pupa, perquè no podem evitar-ho, perquè si damunt d’haver de pagar factures no podem tenir aquests moments de boja passió no sé què va a ser de nosaltres. Últimamente em miren i em veuen sensata però és que últimament no puc fer una altra cosa, per posar els ulls on no toca. Les coses van així. S’han de guardar les apariències. I m’he de mossegar la llengua per no dir i no fer (sobretot, no fer!) el que voldria fer. Però com que sóc de tot menys sensata, pense les coses que no he de fer mentre prepare els meus pastissos de xocolata… Potser ser adulta és pagar factures i guardar les apariències. Ja ho diu Silvio en una cançó: La cobardia es asunto de los hombres, no de los amantes. I jo no sóc covarda i ni molt menys m’identifique amb aquestes idees que tenen els meus alumnes sobre els adults, sense dubte per falta de bons models. Només que la paret cada vegada és més grossa i ja se m'ha oblidat l'última vegada que vaig estampar-m`hi…

Adults del món! Recupereu les formes! Tots a revolcar-se a la gesta! tots a menjar pastissos de xocolate! Nyam!
Escrit per nimue :: 22:41 :: 19 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

diumenge, 17 / abril / 2005

ARRELS



Barcelona em tracta bé. A pesar del metro en hora punta, del preu de l'habitatge, del meu amor impossible (improbable, segons Miranda), de que encara no sé agafar els autobusos perquè sempre acabe anant en direcció contrària... Barcelona em mima i em dóna més alegries que penes. Però avui he passat el dia en l'aplec que ha organitzat Espai País Valencià a Barcelona.

He passat tota la vida escapant-me de València, fent tot el possible per marxar, tallant unes arrels que mai he arribat a tindre, fent les maletes. Un dia vaig decidir que volia anar a treballar a Cracòvia, i després vaig voler anar a Kazajastan, Jerusalem, París, Roma, El Caire... en realitat no importava el lloc. Recorde la cara d'ensurt de les meues amistats cada vegada que comunicava que estava esperant la resposta de la universitat que m'havia de contractar. Sobretot quan estava en algun lloc d'aquells que les bombes cauen fàcils... Última parada Marràqueix abans de tornar a València i reconciliar-me amb la meua ciutat, abans de tornar a Barcelona just en l'únic moment de la meua vida que volia quedar-me a València.

Serà que fa temps que no vaig a València i que últimament quan vaig a penes tinc temps de baixar del tren i tornar a pujar. Serà que estic més sensible del que és habitual i tinc el cor tocat per raons que no venen al cas. Però avui quan hem arribat a l'aplec estaven explicant rondalles d'Enric Valor a una colla de xiquets entusiasmats i estaven fent paella al carrer i l'olor em tornava a la infància quan anàvem a fer la paella al camp i tot estava bé, i estaven tocant dolçaines i els peus se n'anaven sols, i ha vingut la Nova Muixeranga d'Algemesí i ens han tingut amb els ulls i els cors pendents mentre feien le seues torres i sonava la música, i m'he trobat amb gent que feia molt que no veia i que m'estime molt, com Marmara que ha vingut des d'Algemesí a fer torres amb la seua bella família, o Laia, o Aleazar...
I encara que els millors amors els he tingut a Barcelona tinc al cap el poema d'Estellés recitat per l'Ovidi Montllor

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.”


I reconec que avui tinc una mica de nostàlgia perquè demà serà diumenge i voldria anar a passejar amb aquell impossible (improbable, em recorda Miranda) pel nostre riu Sensaigua (perquè això de la foto del principi, és el nostre riu Sensaigua, també conegut com a Túria...) i menjar-me un gelat enorme tirada en la gespa, i voldria decidir no anar a la Ciutat de les Arts i les Ciències perquè mira que és lletja... però en canvi passejar per carrers que només conec jo i que no tenen cap monument d'interés però que em guarden històries que només conec jo.

Sí, Barcelona em cuida i jo sóc una desarrelada però és que avui he escoltat una muixeranga i tinc el cor dividit...
Escrit per nimue :: 01:08 :: 8 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dimecres, 13 / abril / 2005

TAROT



He llançat les meues cartes i no he entés el calfred que m'ha traspassat de dalt a baix fins que no he captat que aquella harmonia perfecta que se'm dibuixava damunt la taula em parlava de tu. El més curiós és que la tirada no tenia massa cosa a veure amb mi però no és la primera vegada que aquests dibuixos antics em parlen a cau d'orella quan decidisc tancar els ulls i girar cua, amb tanta elegància que no em cal ni mirar-les per entendre-les. Em porten pel camí que m'han de portar. En qualsevol cas, seguiré tancant els ulls, perquè és el que se suposa que he fer.

No era això el que jo volia saber. No insistiu. Ni l'harmonia, ni la bellesa, ni la perfecció amb que les cartes cauen de les meues mans, dibuixant-te, poden ser una excusa per a la insensatesa. Ja no tinc edat. I tanmateix...

Los lobos de Jim Morrinson vienen hacia aquí,
las cartas del Tarot solo me hablan de tí
y es que ya no hay razón para quedarse aquí
cuando todo, todo, todo, me conduce a tí.

Carlos Varela
Escrit per nimue :: 20:48 :: 9 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dimarts, 12 / abril / 2005

Rosselles



Ja naixen les rosselles, una de les meues flors favorites, després d'aquella col petita, insípida i de colors enganyosos (en paraules de Joan Fuster) que és la rosa. Favorites perquè són efímeres, salvatges i delicades al mateix temps, impossibles de domesticar. Favorites perquè em recorden els ulls que les miraven fa 15 anys.

Un dia, passejant per un poble perdut del sud de món, algú em va dir que veure una papallona blanca és pronòstic de bones notícies. Aquesta setmana n'he vist unes quantes. I he vist flors grogues, silvestres. El color groc no m'agrada gens però aquestes flors tendres del costat de la via el dignifiquen.

I quan m'acostava al mar olorava la sal i em moria de ganes de banyar-me i passant per una casa d'aquelles de gespa a l'entrada he olorat un gessamí extraordinari i m'has vingut al cap sense saber per què, ja veus... avui estic una mica trista. Hi ha massa coses que no poden ser. Com domesticar les rosselles. Com deixar de recordar-te cada vegada que et mire.

Cuando nos vimos por primera vez no hicimos sino recordarnos. Aunque te parezca mentira, lloré cuando tuve conciencia de mi amor hacia tí, por no haberte querido toda la vida. (Antonio Machado)
Escrit per nimue :: 21:36 :: 7 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

diumenge, 10 / abril / 2005

la pell freda (Aïllament)



Últimament no tinc massa temps per llegir totes les coses interessants que tinc acumulades damunt la taula. Les oposicions m'ocupen massa temps. Sobretot massa temps mental perquè molt sovint tinc la sensació de no estar fent tot el que deuria... en fi... ja no done més de mi. Treballar, estudiar, ballar i fer una mica de vida social. Tot no pot ser. Estic ajornant unes quantes lectures d'aquelles que és fan per gust però tinc entre mans una lectura obligatòria. És obligatòria pels meus alumnes i per tant també ho és per mi que els he de posar l'examen...
Es tracta de La pell freda d'Albert Sanchez Piñol, la tenebrosa història d'un fugitiu, un boig i una sirena que es troben sobrevivint en un far d'una petita illa antàrtica. Al marge del fil més superficial de la novel·la (l'aventura dels protagonistes lluitant contra els atacs nocturns dels congéneres aquàtics de la sirena)se'n poden traure unes quantes lectures més.

Des que Coral, una de les meues Mestres, em va prohibir amb la fermesa que fa servir habitualment que m'aïllara és un tema que ha ocupat bona part de les meues sessions d'"auto-teràpia". I així he recordat la meua vida en l'iglú, envoltada de gel, d'animals bellíssims, de cinquanta tons diferents de blanc que els meus pobres ulls resumien en una paraula: blanc. I després he recordat la vida en el desert, el desert que sempre em fa plorar quan el recorde, la supervivència, la jaima, la meua camella, aquell home que mai es perdia i que sempre em deia que tenia els ulls com les camelles salvatges (gran piropo de la literatura àrab clàssica...)
I recorde haver-me aïllat cada vegada que he fet la maleta quasi sense avisar i he decidit que marxava per sempre (perquè quan me'n vaig sempre me'n vaig per sempre. Encara que al final sempre acabe tornant perquè dir sempre és dir massa temps)
Recorde haver estat la reina de la festa, la reina de la nit, la reina dels mars, la reina dels cels i estar allà de cos present i ànima absent i no adonar-se'n ningú, estar i no estar, ser però no ser. Perquè porte la meua illa deserta sempre en les butxaques i sovint m'hi amague, porte el meu far sempre en la motxilla i em serveix de refugi. I és veritat que des de la prohibició de Coral tracte de poblar l'illa perquè no estiga totalment deserta i de vegades deixe entrar els convidats al meu far. Sempre espere que no es queden massa temps, però que vinguen de tant en tant...

Supose que per sobreviure a l'aïllament em toca permetre aquestes visites, em toca permetre en primer lloc la meua pròpia visita, mirar-me els ulls de camella salvatge i reconèixer-me, reconèixer les pors, les violències, les fugides. Recordar per què l'illa, per què el desert, per què l'iglú, per què l'avió sempre esperant-me, per què el tren que mai arriba al final del viatge, per què quanta més gent visita el meu far més sola em trobe. Fa temps que les criatures aqüàtiques que poblen les nits de terror dels protagonistes de La pell fred no venen a visitar-me. Vaig creuar les portes de la bogeria i vaig eixir victoriosa.

Però hi ha vegades que la reina de la festa somriu al seu públic i ningú sap que, en realitat, està amagada dins de la seua pròpia butxaca. Buscant un per què.
Escrit per nimue :: 16:01 :: 1 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dissabte, 9 / abril / 2005

Alicia i Maria



Tenien 12 anys quan les vaig conèixer i em feien companyia a l'hora del pati el dia que tenia guàrdia. El que més els agradava a tota la classe era convéncer-me per a què els explicara històries de viatges a països llunyans, o per a inventar-nos una història entre tots, o per a parlar de qualsevol cosa que els preocupara en aquell moment. Jo sabia que aquell dia els exercicis quedarien sense corregir i el tema sense explicar però no m'importava. Aquelles històries, aquelles converses que compartíem, van re-crear un vincle entre nosaltres, entre ells que m'escoltaven amb tota l'atenció que no he tornat a trobar en cap altre grup d'adolescents, i jo que els veia crèixer cada dia.
Vaig estar amb aquelles criatures durant dos cursos. Després la vida em va portar a acabar amb moltes coses, a viure amb una maleta sempre preparada, a començar a rodar amunt i avall entre Europa i Àfrica, amb el cor trencat i els peus cansants, dividida, volent estar ací i allà i sense estar enlloc mai.

Fa temps algú em va dir que els amors dels adolescents s'obliden amb rapidesa. M'ho va dir per a consolar-me perquè marxava, perquè no podia quedar-se amb mi. Jo sabia que no tenia raó i ell també. Sobretot per tot el que va passar després. Però era un adult i volia ser sensat i dir el que havia de dir
Ara era jo la que marxava i la que buscava les paraules adequades per aquelles personetes que em miraven decebudes. Naturalment no les vaig trobar i de tant en tant encara m'arriba algun missatge d'algú que sempre comença dient "no sé si em recordaràs...". Clar que els recorde! Clar que se'm posa un somriure d'orella a orella quan m'expliquen totes les coses que han passat des que vaig marxar!

De tota aquella gent, Alicia i Maria encara estan amb mi. Encara ens expliquem coses a pesar dels kilómetres i els anys que ens separen, encara berenem juntes de tant en tant. Tenien 12 anys quan les vaig conèixer i durant aquest mes d'abril compliran els 17. Des del principi em van alegrar les hores amb el seu somriure fàcil, amb l'entusiasme que li posen a tot el que fan, amb els projectes, els fracasos, els triomfs, les penes, les alegries. I han compartit amb mi els meus moments baixos donant-me consells amb molta més maduresa de la que he trobat en molts adults. Ai... els consells... i si no servien tampoc importava. És el seu entusiasme, l'entusiasme contagiós i encara sincer, encara no malmés per les voltes que pega la vida.
Potser algun dia elles també hauran de marxar i hauran de buscar les paraules que primer algú em va dir a mi, i després jo vaig haver de repetir. I potser tampoc aquestes paraules serviran de res perquè els vincles que es re-creen explicant històries són els més difícils de trencar.

But you won`t fool the children of the revolution
No you won`t fool the children of the revolution...
T-Rex
Escrit per nimue :: 15:26 :: 4 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

diumenge, 3 / abril / 2005

SESHA



Abans de conèixer a Ivan em donava igual estar viva que estar morta. A pesar dels amics, dels amants, dels escenaris, dels viatges, de les bendicions... Quan la ballarina balla cadascú dels seus espectadors ha de sentir que balla per a ell només. Quan Ivan parla sempre és com si et parlara a tu només. D'alguna manera les paraules que diu sempre són les que has d'escoltar en aquell moment. I en el moment en què li vaig escoltar parlar del dolor del món, de la llibertat, de la impermanència, de l'acció que es realitza sense sentir-te identificat, de l'amor còsmic... vaig tindre la sensació clara que estava tornant a casa i que alguna cosa començava a tindre sentit, que alguns per quès tenien resposta i que això calmava la meua ansietat.

Perquè si no puc comprendre no puc viure. I perquè des d'aleshores Ivan s'ha convertit en el referent, en el far, que em recorda que el dolor és obligatori però el patiment és optatiu i que tot té un sentit. I perquè encara continue generant karma i el dharma se'm resisteix, i la meua ment continua sent un caos, i continue veient les coses de manera seqüèncial i... bé, encara hi ha tantes coses que no entenc però he deixat de caminar en cercles, veig les pedres en les que estic tropessant des de fa segles, i quan no les veig almenys les intuisc...
La meua educació judeocristianislàmica em fa difícil alliberar-me de conceptes com allò bo i allò dolent i axí, quan recorde les vegades que he pensat totes les coses dolentes que he hagut de fer per provocar el que m'ha tocat enfrontar... em venen al cap totes les coses bones que han provocat que poguera retrobar-me amb Ivan. I començar a comprendre. I sentir-me afortunada i profundament agraida.

M'encanta la frase que encapçala el seu últim llibre: El universo no cambia; es el perceptor quien lo recuerda constantemente diferente. Però el major enlluernament el vaig tindre quan li vaig escoltar dir "el dolor del món és la impermanència". Encara hi ha un mur entre la comprensió personal i el sentit de la frase però sé que és la resposta a la majoria de les meues preguntes.
Sempre el tinc present (buf, quina lluita amb el present, per cert!, no hi ha manera, la ment se'm va avant i arrere amb tanta facilitat!) però avui sentia la necessitat especial d'escriure sobre ell...
Una pedra no fa res per a ser pedra... només és.

L'ombra della luce (F.Battiato)

Difendimi dalle forze contrarie,
la notte, nel sonno, quando non sono cosciente,
quando il mio percorso, si fa incerto,
E non abbandonarmi mai...
Non mi abbandonare mai!
Riportami nelle zone più alte
in uno dei tuoi regni di quiete:
E' tempo di lasciare questo ciclo di vite.
E non abbandonarmi mai...
Non mi abbandonare mai!
Perchè, le gioie del più profondo affetto
o dei più lievi aneliti del cuore
sono solo l'ombra della luce,
Ricordami, come sono infelice
lontano dalle tue leggi;
come non sprecare il tempo che mi rimane.
E non abbandonarmi mai...
Non mi abbandonare mai!
Perchè, la pace che ho sentito in certi monasteri,
o la vibrante intesa di tutti i sensi in festa,
sono solo l'ombra della luce.

La sombra de la luz

Defiéndeme de las fuerzas contrarias,
en el sueño nocturno cuando no soy consciente,
cuando mi sendero se hace incierto.
Y no me dejes nunca más,
no me dejes nunca màs.
D evuélveme a las zonas más altas,
a uno de tus reinos de calma.
Es tiempo de escapar de este ciclo de vida.
Y no me dejes nunca más,
no me dejes nunca màs.
Porque los gozos del más profundo afecto
o del anhelo más sutil de pulso
solo son la sombra de la luz?
Recuérdame lo infeliz que me siento
lejos de todas tus leyes.
Como no malgastar el tiempo que me queda?
Y no me dejes nunca más,
no me dejes nunca màs.
Porque la paz de ciertos monasterios
o la armonía vibrante de todos mis sentidos
solo son la sombra de la luz?
Escrit per nimue :: 21:10 :: 1 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

divendres, 1 / abril / 2005

els meus alumnes no tenen imaginació (1)




Cada dia m'he d'enfrontar amb la trista realitat. Em resistisc a creure-ho, però insisteixen tant... els meus alumnes de quart d'ESO em diuen que no tenen imaginació i a mi em resultaria més fàcil assumir que algú em diguera que no té circulació sanguínia, o que pels matins, abans d'entrar a classe, fa la fotosíntesi. Són els meus bitxets i me'ls estime però quan els demane que m'escriguen una història i em diuen que no tenen imaginació em fan patir perquè sent com si una paret altíssima s'interposara entre ells i jo i em dóna per cantar coples genials com

Te quiero más que a mis ojos,
te quiero más que a mi vida,
más que al aire que respiro
y más que a la madre mía.
Que se me paren los pulsos
si te dejo de querer,
que las campanas me doblen
si te falto alguna vez.
Eres mi vida y mi muerte,
te lo juro, compañero,
no debía de quererte (bis)
y sin embargo te quiero.

i m'he de mossegar la llengua per no continuar amb la zarzamora que llora y llora por los rincones perquè els meus xiquets diuen que no tenen imaginació i no importa que els explique històries, que els done idees, que... mai tenen res per explicar-me i no em puc imaginar una vida així. Una vida que és tota real, que no va més enllà del que tenen davant dels nassos, una vida òbvia, sensata, tan emocionant com la d'una carxofa a l'horta.

El món avança perquè la gent té imaginació, perquè sempre hi ha algú que imagina que les coses podrien ser d'una altra manera, algú que imagina aquella història que tots voldríem viure, algú que imagina com es va crear el món i decideix crear-ne més. Algú que sobreviu al dolor, a la guerra, a la soledat, a la fam, a la incomprensió, a l'odi... perquè imagina. I imaginant se salva. I caminant cap al somni que imagina, el món avança, i els xiquets creixen i quan s'obliden d'imaginar es destrueixen tots els mons que ningú inventarà. Perquè no tenen imaginació. O això diuen. Se m'acaben els recursos. La majoria dels meus bitxos estimats són tremendament creatius, intensos, emotius, vius. Però la comoditat en què s'han instalat els ha tancat totes les seues possibilitats de crear en una gàbia. Em fa més mal aquesta falta de creativitat, aquesta peresa vital, que totes les faltes d'ortografia que fan normalment. Si no sóc capaç d'aconseguir que algú em diga que sí, que és capaç d'imaginar i d'explicar-me el que imagina, el que somnia, la seua utopia... la meua feina com a profe deixarà de tindre sentit. Y sin embargo les quiero...

S'accepten suggeriments!
Escrit per nimue :: 18:33 :: 9 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------