dilluns, 30 / maig / 2005

REGALS



Avui toca música. Pel relleu que li he pres a Petitacriatura en el post anterior i pels regalets que he rebut al llarg del dia...

Vaig començar a estudiar anglés sense opció, quan encara era massa petita per a decidir per mi mateixa, però entusiasmada per poder dir paraules curioses i que tingueren sentit.
Vaig començar a estudiar àrab perquè era l'única manera que tenia en aquell moment, en plena adolescència, de donar-li un sentit al món.
Vaig començar a estudiar francés perquè em vaig enamorar bojament (hi ha certes coses que ho es fan així o no cal fer-les...) d'un francés i somiava amb anar a viure amb ell prop del Moulin Rouge de París.
Vaig començar a estudiar italià perquè volia anar a Florència a restaurar obres d'art.
Vaig començar a estudiar portugués no per Fernando Pessoa sinó per Vinicius de Moraes, Toquinho, Jobim, Maria Creuza, Maria Betania... Per aquella música melancòlica que podia dir les coses més tristes o més alegres però sempre em provocaven inicis d'alegries.

Ja fa dies que em feia gràcia que Lua i jo coincidirem en escoltar Vinicius. I també em feia gràcia el gran esforç que li ha suposat mossegar-se la llengua per no explicar-me la sorpreseta que em tenien preparada avui, ella i Gota. Què bonic! m'han regalat un collaret preciós que lluiré en les càlides nits d'estiu que ja s'intueixen i dos cds de Vinicius de Moraes que m'han emocionat pel treball invertit. Una caràtula preciosa, mimada, amb el meu nom bellament dibuixat, amb pètals de flors, una foto d'elles dues, un poema... una petita obra d'art que he rebut emocionada i que he començat a escoltar només arribar a casa, mentre em preparava el berenar i em disposava a dedicar unes quantes hores a estudiar.
I així la cadència de la música en portugués em calmava l'esperit i la visió dolcíssima d'aquesta caràtula on es nota la il lusió que s'hi ha posat em confortaven després d'un cap de setmana una mica dur. Quina cosa més bonica! Quin regal més maco!
Volava entre A felicidade (Tristeza não tem fin felicidade sim...), la meravellosa Garota d'Ipanema (Olha que coisa mais linda, mais cheia de graça...) , la meua favorita Tomara (Tomara Que você volte depressa Que você não se despeça Nunca mais do meu carinho), l'arrapadora Eu sei que vou te amar (Eu sei que vou te amar Por toda a minha vida eu vou te amar Em cada despedida eu vou te amar Desesperadamente, eu sei que vou te amar)....

I quina sorpresa quan he vist que hi havia més coses en el cd i sonava Sunny en la versió de Cher:

Sunny, thank you for the sunshine bouquet.
Sunny, thank you for the love you brought my way.
You gave to me your all and all.
Now I feel ten feet tall.
Sunny one so true, I love you.

I després cantava Cat Stevens, fantàstic amb el seu Wild World:

If you want to leave, take good care
Hope you make a lot of nice friends out there
But just remember there's a lot, I'd beware
Oh baby, baby, it's a wild world

I el món per un moment deixava de ser un lloc salvatge i inhòspit que ens trenca el cor en dos, com a Cat Stevens.
I aleshores m'han acaronat els Carpenters amb Close to you:

Why do birds suddenly appear
Every time you are near?
Just like me, they long to be
Close to you.

I quan ha aparegut la meua adorada Edith Piaf amb Milord no ho he pogut resistir i m'he vestit de cabaret i per un moment ha sigut l'apoteosi i amb els peus a la cadira i les penes al cor, Milord s'ha deixat fer, assegut a la meua taula:

Allez, venez, Milord!
Vous asseoir à ma table;
Il fait si froid, dehors,
Ici c`est confortable.
Laissez-vous faire, Milord
Et prenez bien vos aises,
Vos peines sur mon coeur
Et vos pieds sur une chaise

I finalment James Taylor m'ho ha recordat.... you've got a friend...

When you’re down and troubled
And you need a helping hand
And nothing, whoa nothing is going right.
Close your eyes and think of me
And soon I will be there
To brighten up even your darkest nights.

Moltes gràcies, Lua i Gota! Una altra cosa bona que em deixa el mes pas per aquest institut. Quina sort!

El dia, a més, s'ha completat perquè una important editorial estatal s'ha posat en contacte amb mi per a demanar-me que escriga un llibre per a criatures de 8 anys. És la primera vegada que em demanen una cosa així perquè fins ara el meu camp literari era un altre però ja tinc ganes de començar!
Lua do Mar i Gota de Mar, m'heu portat sort! ;)
Escrit per nimue :: 23:01 :: 14 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo--------------- ENQUESTA MUSICAL



Li he agafat el relleu del joc a Petitacriatura

Mida total d'arxius de música al meu ordinador:

No val riure's però no sé mirar la mida dels arxius (glups...)

Últim disc que vaig comprar:

The very best of Andrew Lloyd Webber

Cançó que estic escoltant ara:

Dead for you, de Najwa Nimri

5 Cançons que escolto molt, i que per tant, tenen força significat per mi: (només cinc? En tinc tantes d'importants!!)

Nomadi, Franco Battiato
I'll stand by you, The Pretenders
Alegria, Cirque du Soleil
Wish you were here, Pink Floyd
Love song for a vampire, Annie Lennox

5 Persones a qui li passes el relleu:

A Lua do Mar: em sembla que coincidirem en moltes coses
A Dospoals: em sembla que no coincidirem... ;)
A Nana: què escolten les maduixes?
A Imma:flors salvatges, música salvatge? :P
A Tres: que escoltes mentre ens regales pomes?
Escrit per nimue :: 20:49 :: 12 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

diumenge, 29 / maig / 2005

CÓRRER I DELIRAR

















Del Templo a la Taberna ( El último de la fila)

No queda nada aquí
por hacer... nada;
ni nada que ofrecer
que no tengas ya.
En el columpio azul
de tus besos metálicos
me quiero abandonar
como un animal.
Con la piel quemada
por el sol
el salitre y el amor.
Correr y atravesar
mil vidas grises de gente gris.
Correr y abandonarlo todo.
Correr y delirar
siempre a tu lado dulce amor.
Llegar hasta el final de tí.
Con la mente turbia,
los sentidos afilados,
medio locos.
Del templo a la taberna
por entre los viñedos
tu nombre gritaré.
Desde la selva azul
de tu pelo enredado
hasta el vapor de miel
de tu alma al despertar.
Correr y delirar
siempre a tu lado dulce amor.
Correr y abandonarlo todo.
Correr y atravesar
mil vidas grises de gente gris.
Llegar hasta el final de todo.



Doncs no, no em queda res a fer per ací. Decisions, temes tancats, paraules fóra de lloc, silencis que fan mal, decisions laborals, personals, sentimentals, escolars...

El trapezi, em queda el trapezi... decidisc menjar-me totes les cireres que me queden a la nevera decidisc enviar a la porra un amor sense sentit que no sap què m'ha de dir en una situació així, decidisc no presentar-me a l'examen del dissabte, decidisc que avui no em donarà temps a corregir tots els examens dels meus xiquets, decidisc mirar per la finestra una estona, decidisc ballar durant 17 minuts exactes per desemboirar-me, decidisc que de demà no passa... i tot això sobre un fil d'aram i sense xarxa.
I de totes aquestes decisions només dues podran ser repensades en els pròxims cincs dies.

El mes de juny em fa por cada any. Sempre, des de fa molts anys, em passen les pitjors coses durant el mes de juny. Espere que aquesta vegada passe sense veure'm...
Escrit per nimue :: 19:57 :: 0 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dissabte, 28 / maig / 2005

QUOTIDIANA (part 2)



Els rotllets d'arròs m'han quedat boníssims. Ja no recordava com cuine de bé. He estat a punt de demanar-me matrimoni a mi mateixa.
La vesprada ha passat entre missatges que m'anaven arribant a la bústia de correu, visites a la capsa de les galletes, miolets de Diana que volia jugar amb el cable de l'ordinador... Li he fet reiki a ma mare que està la pobra una mica lesionada a 500 kilometres de distància, he recollit la roba de l'estenedor i l'he plegat cuidadosament perquè només planxe en casos d'extremada necessitat (però molt extremada!), he somiat amb un viatge en bona companyia que em faça desconnectar, he planejat els detalls mentre menjava galletes i cireres.... amb qui aniria (és evident amb qui aniria! per a tots menys per a ell!), on dormiríem, què es veuria des de la finestra, quina olor farien els carrer, quins colors... he estudiat, m'he saturat, he pensat abandonar, no presentar-me a les opos, no presentar-me a València i sí a Barcelona, no presentar-me a Barcelona i sí a València, presentar-me a les dues, no presentar-me a cap, llogar un local a Vilassar i fer allà les classes de dansa (perquè encara no he començat i ja tinc molta clientela per allà! quina sort!) i fer les sessions de reiki i les consultes de nutrició quan acabe la carrera ara en juliol.

Després em ve la veueta sensata (però des de quan he sigut jo sensata? que mal m'ha sentat fer els 30!) o algun missatge d'algun amic que coneix els meus rampells i torna a posar-me en el bon camí. Més d'un m'ha fet de veueta assenyada avui. I què porres faig jo pegant-li voltes a les programacions didàctiques si és evident que el sistema no funciona i que jo no m'ho crec i que sóc una mica caòtica com a profe i com que no sé fer servir les agendes de vegades se m'obliden les coses i encara tinc alumnes que no saben diferenciar un adjectiu d'un verb i no sé ja com explicar-ho...

Estic molt cansadeta... em vindria bé.... mmmm.... em vindria molt bé.... mmmm.... estic saturada. No vull ser profe. Vull ser ballarina o trapezista. Vull agafar la motxilla i fugar-me i fer la volta al món! Agafaria els examens que he de corregir per dilluns (90, concretament...) Els pintaria amb floretes i pardalets, ficaria cadascú dins d'un sobre amb una gominola de maduixa i li enviaria a cada criatura el seu examen amb una noteta: "Estimat alumne, estimada alumna... la teua profe va camí de París acompanyada del seu amant. Posa't tu mateix la nota que vulgues. Espere que t'agrade la gominola. T'enviaré una postal"

Sí, em sembla que estic una mica cansada... des de la finestra meravellosa que tinc davant veig com es pon el sol. Diana em busca. Li falta lladrar per ser un gos. No em queden galletes però sí unes quantes cireres. Escolte la meua cançó favorita de Alain Souchon, acompanyat per Vanessa Paradis, foule sentimental. Ale, moneta, que ja tens una edat... fes el favor de posar-te a estudiar... el silenci em distrau i no em deixa concentrar-me. Torne a escoltar la cançó mentre la literatura modernista desfila davant dels meus ulls: Caterina Albert balla apassionadament amb Prudenci Bertrana mentre Joan Maragall li ofereix gominoles de maduixa a una vaca cega i Costa i Llobera recita poemes a l'orella de Santiago Rusiñol...

Vaig a preparar-me una deliciona amanida d'endivia arrissada amb alvocat i anous...
Descansaré una miqueta, ordenaré els papers, estudiaré una mica més, potser descanse del tot i mire una pel li. Aniré a dormir entre els meus llençols nets i suaus amb flors petites i blaves... i com va dir Scarlett O'Hara : Demà serà un altre dia...
Escrit per nimue :: 22:01 :: 13 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo--------------- QUOTIDIANA (part 1)



Em desperte amb un somriure, com sempre. El meu millor moment del dia. M'estire, m'estire, m'estire... Obric les finestres de bat a bat. Vista espectacular, muntanyes en la llunyania, les vies del tren, algunes persones allà baix, arbres i gats. Diana reclama el seu desdejuni i com que avui és dissabte li obric una llandeta de les de capritx. L'única proteina animal que hi ha a casa és la seua. Ella es renta els bigots, la cua i les potes. Al ritme de Vinicius em raspalle les dents, em dutxe sense pressa, enrotllada en la tovallola pose en marxa l'ordinador, m'unte el cos amb crema amb olor de mores. Em prepare el desdejuni. Avui faig te amb gust de menta i xocolata. Trie la tetera de ceràmica blava. Dues llesques de pa enormes amb oli d'oliva i mel, un grapat de cireres. Passaria el dia menjant cireres. (Sona: Se todos fossem iguais a você, Que maravilha viver, Uma canção pelo ar Uma mulher a cantar Uma cidade a cantar A sorrir, a cantar, a pedir A beleza de amar Como o sol, como a flor, como a luz Amar sem mentir, nem sofrer)


Trobe a faltar una terrassa amb plantes. Canvie l'aigua del pitxer de les flors. Canvie el cd i pose la rentadora amb la música del Fantasma de l'Opera. Em costa ficar la roba i el detergent. Se me'n van els peus. Sempre he pensat que Christine era bobeta... el Fantasma era molt més seductor que el desubstanciat de nòvio que tria al final... (sona: In sleep he sang to me, in dreams he came . . . that voice which calls to me and speaks my name . . . And do I dream again? For now I find the Phantom of the Opera is there - inside my mind . . .) Canvie els llençols del llit. Trie uns amb flors petites i blaves. Trac per fi l'última manta que em quedava. Pose encens de gessamí. Mire el correu i les pàgines habituals. (Let the dream begin, let your darker side give in to the power of the music that I write - the power of the music of the night... Definitivament em quede amb el Fantasma...) Recorde que he d'encendre en mòbil! En aquell moment em truca la mare de Giorgio i li dic on són els papers que m'ha d'enviar per correu urgent si vull que em deixen fer l'examen el dissabte que ve... Missatge de Desiré des de la festa d'anit a la que no vaig anar perquè em vaig quedar estudiant (!!) Em fa somriure. Hem d'explicar-nos un parell de coses el dilluns... Faig una ullada als examens que he de corregir...

Fa temps que no cuine de veritat. Avui que tinc temps em faré uns rotllets d'arrós amb panses al te verd. No tinc fulles de parra... no estic en la bella Alexandria i no sé on comprar-les a Barcelona... Faré els rotllets amb fulles de col d'olla. Mentre pense en Alexandria m'arriba un missatge de Giorgio amb novetats de Tàmer. Tàmer és un egipci fantàstic, natiu d'Alexandria. Quan vam anar a visitar-lo a la seua ciutat va fer no sé quantes voltes amb el cotxe perquè la Julieta volia fer-se una foto en l'estàtua d'Alexandre el Gran. Un encant. Això es mereix que canvie de cd. Busque una cançó d'Amr Diab i inevitablement pense en Anita que a hores d'ara està fent el Camí de Santiago (ana 3ayesh we mosh 3ayesh we mosh 'adir 3ala bo3dak wala 3aref fi yom ansa wala 3ayez abib ba3dak) Vaig a fer el dinar.

Música per pensar en tu abans de posar-me a estudiar... mmm... a veure... sí... aquesta anirà bé...
Escrit per nimue :: 13:20 :: 13 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dijous, 26 / maig / 2005

TORNAR A CASA

Vull tornar a casa. L'espai exacte en què les teues mans s'entrellacen amb les meues, el punt en què els teus braços són refugi.

Vull tornar a casa, al moment exacte en què vaig mirar-te i vaig veure't i vaig saber que molt abans d'això ja ens coneixíem d'alguna manera misteriosa i còmoda, al moment exacte en què vaig saber que podia viure sense tu i que precisament per això volia estar amb tu.

Vull tornar a casa... una casa que no està feta de parets ni de finestres, una casa que no està ni ací ni allà, una casa sense mobles ni factures. Una casa que no importa si està a València o a Barcelona o a Constantinoble o a Montmartre o al País de Mai-Més. La casa, l'espai, el lloc, el moment exacte, una caseta de torró sense bruixa ni nens perduts, una casa que no existeix. La casa que vaig construir quan et vaig conèixer i et vaig intuir l'ànima i vaig saber que era antiga i familiar, a pesar de tot.

Això em passa per anar llançant molletes de pa per un camí ple de formiguetes...
Vull tornar a casa amb tu. Recorda'm el camí. Recorda'm la primera vegada que ens vam trobar, fa segles. Encén la llum.
Escrit per nimue :: 21:55 :: 17 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dimarts, 24 / maig / 2005

BESOS


Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.
Me miras, de cerca me miras, cada vez más cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua. (Julio Cortázar)

Hi ha besos que desvien l'òrbita dels planetes, els besos foscos dels àngels caiguts, els del meu amor de cinc anys amb la cara bruta de piruleta de maduixa, els besos de pedra de les figures de marbre en què ens convertim quan marxem, els besos que em dóna el vent quan balle furiosa, trista, alegre, lleugera... Hi ha els besos de gata mimada, de llengua humida i ungles que t'arrapen, els besos de mans i de peus, els que et done cada nit abans d'anar a dormir encara que no estigues amb mi.
Els que ja no recordem que hem donat però que ens asalten la memòria en el moment menys inesperat, els besos en blanc i negre en l'escala d'un avió mentre cauen les bombes sobre París i nosaltres ens enamorem (jo tampoc no et deixaria marxar, play it, Sam, play it again), els besos en color prop de la mar, els besos de muntanya i boscos.
Els besos de galta calenta, de galta humida de pluja de primavera, de galta de galleta. Els besos de ballar valsos, els d'anar mig dormida a treballar i despertar de sobte sota la immensitat d'un bes trobat sense esperar-lo, besos de llavis bojos, de llavis voladors, de tempestes, de calmes, d'alegries sobtades, besos de sirenes que canten dormides, que dormen tranquil les sota besos enormes com flors tropicals. Besos petits, prohibits, que ningú ha de veure, ni saber, ni imaginar, darrere d'una porta que ningú no pot veure, ni saber, ni imaginar. Besos fugasos, inesperats, besos de regal, els que no saps que et faig quan et veig arribar. Besos de llunes rodones, de segles de silencis, d'incendis entre hores, de cantonades alegres, de distàncies, de cartes escrites en paper blau, com a mi m'agraden. El bes de Rodin , el de Klimt, el de la Bella Dorment que conjura els maleficis , el de Robert Doisneau a París, el de William Bouguereau i els seus àngels, el de la Dama i el Vagabund, el de Chiara Stevanella , el de la Caputxeta al Llop, el de Buttercup a Westley ( Han habido cinco grandes besos desde el año 1642 d. de C.: cuando el descubrimiento accidental de Saul y Delilah Korn se propagó por la civilización occidental. (Antes de esa fecha, las parejas solían entrelazar los pulgares). La estimación exacta de los besos es algo terriblemente difícil, y a menudo provoca grandes controversias, porque si bien todos coinciden en la fórmula de afecto, pureza, intensidad y duración, nadie se ha sentido nunca completamente satisfecho con el peso que ha de darse a cada elemento. Cualquiera que sea el sistema de estimación empleado, existen cinco besos que todos consideran merecedores de la máxima puntuación.
Pues bien, éste los superó a todos. (...) este es el beso, por el que mediras los besos del resto de tu vida (...). La Princesa Prometida. William Goldman ), el de George Peppard i Audrey Hepburn a Breakfast at Tiffanys, el d'Horacio a la Maga al capítol 7 de Rayuela.

Els besos cansats de ser aire, de caure per penya-segats, d'estavellar-se contra les roques, d'esclatar com carcasses la nit de Sant Josep o de la Sant Joan o aquesta nit, o demà per la nit, o la nit que siga. Els besos que esmorzarem cada matí amb el café amb llet i els croissants acabats de fer quan per fi et quedes a dormir amb mi i deixe de buscar excuses sensates que ja no em crec.
Escrit per nimue :: 19:41 :: 14 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dijous, 19 / maig / 2005

L'APÀTRIDA DE L'EIXAMPLE



M'agraden els números, com m'agrada quasi totes les coses que em resulten misterioses i una mica incomprensibles. No m'agrada fer operacions matemàtiques però m'agrada l'estranya bellesa, l'harmonia que resulta quan contemple les que altres que saben més que jo han elaborat. Resoldre una equació com qui posa al forn les magdalenes... quines coses... m'encanta que me reciten problemes de física a la llum de les espelmes... perquè no entenc res i m'atrauen les coses que no entenc massa bé, perquè espere que algun dia, en qualsevol racó del meu cervell, esclatarà la llum de la comprensió. Deu ser increible quan per fi ho entens... Espere el mestre que m'explique perquè els ponts no cauen quan passem per damunt.

La qüestió és que m'agraden els números i m'agraden les xifres i m'agrada mirar els números que indiquen les quantitats de les coses. I per això, ara que estem preparant el crèdit de síntesi en l'institut i aprofitant que els meus alumnes han de comparar, entre altres coses, la població de Ciutat Vella i de l'Eixample de Barcelona, se m'han anat els ulls cap als números del padró municipal d'habitants de l'any 2000. I he vist que hi ha 89.829 persones a Ciutat Vella i 249.654 a l'Eixample; que hi ha 81 russos a Ciutat Vella i 132 a l'Eixample; que hi ha 36 japonesos a Ciutat Vella i 109 a l'Eixample; 392 italians a Ciutat Vella i 737 a l'Eixample; que hi ha 72.755 espanyols a Ciutat Vella i 236.259 a l'Eixample; que hi ha 6 apàtrides a Ciutat Vella i 1 a l'Eixample.
Hi ha un apàtrida a l'Eixample...

I jo que sóc molt conscient del raconet del món on m'ha tocat nàixer, i que sé que no res és per casualitat, i que no crec en fronteres, ni en banderes, ni en pàtries de cartró, porte tot el dia pensant en l'apàtrida de l'Eixample, que es desperta cada dia sense pàtria, sense bandera, sense més frontera que la que li deu marcar el dia a dia... vull pensar que deu sentir que la terra l'acull, perquè quan no eres d'enlloc acabes sent de tot arreu... i és ben segur que va nàixer en algun petit tros de terra com el meu, i que en algun moment va deixar de ser d'un lloc per a passar a ser l'apàtrida de l'Eixample. Què fas, per on camines, que mires, que sents, t'agraden els números, saps com es construeix un pont...?
Si estàs ahí, apàtrida de l'Eixample, sàpigues que, si vols, et faig un racó en les meues sabates...


Mi patria en mis zapatos

Jamás he podido respetar
esas extrañas leyes.
Jamás lo podré disimular,
luna vuela y hazme a mi volar.
Estás tan lejos de mi
que a veces pienso que nunca te encontré.
Un mundo extraño, dormido,
a punto siempre de estallar.
Digo que volveré,
primero debo aprender a caminar.
Sin ti sobreviviré,
muy lejos tu nombre me acompañará.
Mi patria en mis zapatos,
mis manos son mi ejército;
nace luna, fría, nace
y hazme olvidar.
Mírame, soy provisional;
tú también y nadie te comprenderá.
Quedate un minuto más;
luna azul descansa y hazme descansar.
Correré y gritaré
si realmente queda algo que gritar.
Lucharé y conquistaré
si en verdad queda algo por conquistar.
Hablar donde las palabras mueren;
mis ojos llegan más allá;
soñar, trabajo de dioses;
luna vuela y hazme a mi volar.
Extrañas leyes en un mundo extraño.
Como a una niña de verdad
te encontré llorando.
Mi patria en mis zapatos,
mis manos son mi ejército;
nace luna, fría, nace
y hazme olvidar.
Mírame, soy provisional.

El último de la fila
Escrit per nimue :: 23:51 :: 12 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dimarts, 17 / maig / 2005

BELLESA














Elisenda tenia raó... Isnel també tenia raó... Avui plovia. I plovia tant que he decidit no agafar el tren i creuar la columna que em porta a l'andana 7 i 3/4 per a casos d'emergència. I he aparegut al moll on he agafat el vaixell que ens porta a l'institut quan plou com plovia avui. El viatge amb vaixell entre L'Hospitalet i Vilassar és agradable... passa un senyor vestit de verd repartint gominoles de maduixa i monedes de xocolata i si toques la campaneta que hi ha en cada seient et porten un esmorzar amb suc de taronja, i café amb llet, i xocolata calenta, i te de vainilla, i coses riques per sucar-hi (no és obligatori menjar-se'ho tot, però...). He comprovat que el senyor amb corbata que agafa el tren a la mateixa hora que jo cada dia també havia optat pel vaixell. Perquè aquest matí plovia. Plovia molt. I quan estàvem a punt d'arribar a Vilassar s'ha quedat mirant fixament per damunt del meu muscle. L'home de les gominoles... he pensat jo... però de sobte ha tret la càmara de fotos (crec que també serveix per parlar per telèfon...) i ha mamprés a fer fotos. I aleshores, aquell senyor major amb corbata i PDA , tan seriós cada dia, se m'ha quedat mirant i en els ulls tenia la necessitat de compartir la visió que hi havia damunt nostre. Un arc de Sant Martí absolutament impressionant sobre la mar. Plou i fa sol, les bruixes es pentinen. Ens hem quedat encantats mirant l'arc de Sant Martí i quasi anem a parar a Calella.

A partir d'aquell moment, tot ha sigut bellesa. A l'institut no funcionava la fotocopiadora, no funcionava el telèfon, no funcionaven els ordinadors, no funcionaven els xiquets. Però quan amaneixes amb aquell arc de Sant Martí sobre la mar, tot acaba funcionant. I al final he pogut fotocopiar els examens que havia de fer, i he decidit adoptar 12 criatures d'una companya de feina que no ha de tornar, i el café amb llet estava especialment bo, i m'he trobat amb tu quan ja no t'esperava, i somriures i besos i paraules i pedres màgiques.
I a partir d'aquell moment tot ha sigut bellesa.


Reivindico el espejismo de intentar ser uno mismo,
ese viaje hacia la nada, que consiste en la certeza
de encontrar en tu mirada, la belleza.

Luis Eduardo Aute
Escrit per nimue :: 18:49 :: 19 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dilluns, 16 / maig / 2005

NOT ROMEO NOT JULIET



Quan tot acabe, i jo no siga jo, i tu no sigues tu, m'escaparé per la finestra per anar a buscar-te. Seria més fàcil sortir per la porta, clar... però és que quan m'escape per la finestra per anar a buscar-te jo no seré jo, tu no seràs tu, i ja no ens caldran portes, i ja no ens caldrà fer les coses com les hem de fer. T'escaparàs per la finestra per vindre a buscar-me? Com sabré on esperar-te? Qui s'atrevirà a jutjar-nos?



we're not romeo we're not juliet
how long does it take to fill this emptyness
we're just two lost souls and baby we got no regrets
we don't wanna say bye-bye
babe it's just you and I
(not Romeo, not Juliet)
Bryan Adams
Escrit per nimue :: 21:21 :: 6 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo--------------- EXPLICA'M UN COSTUM...

Ataremos bandadas de gorriones a nuestras muñecas
huiremos lejos de aquí, a otro planeta...
Ismael Serrano



M'agrada tant aquell costum teu tan...

Saps? en realitat no conec cap costum teu...

Però, si em permets, m'inventaré que acostumes a mirar-me cada matí així com em mires ara, mentre
t'explique un poema o un somni que he tingut o simplement calle i et mire. Quina sort que em mires així, sense dir res, apenes dissimulant, per poder inventar-me els costums que no et conec. I poder dir que m'agrada tant aquell costum teu de mirar-me, de cara, entre divertit i distant, mentre em baralle amb les paraules i amb els papers i amb les magdalenes. Aquell costum teu de no dir res, d'acaronar-me un dit distret, de mirar-me quan balle, incendiada de músiques antigues, deixar un bes minúscul just ací... que s'ilumine quan s'apaga la llum i tinc por, perquè, saps? tinc por d'estar a fosques i per això m'invente besos lluminosos, els teus, els que mai no m'has donat, esperant el moment de dir que no et necessite, que et reclame, et reclame els silencis, les mirades, les olors, les paraules, els besos i que m'expliques aquell costum teu que no conec i que tant m'agrada. No em cal necessitar-te per estimar-te.
Escrit per nimue :: 19:22 :: 3 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

diumenge, 15 / maig / 2005

FINAL DE DISSABTE



Quin dia més blau!
Quan he arribat a l'estació d'Arenys de Mar m'esperaven el Dídac i el Manel i hem anat a visitar el cementiri de Sinera, amb aquelles magnifiques escultures de Josep Llimona, àngels de pedra retallats contra el blau del cel, dones de marbre, delicades i misterioses, la mar de fons, les flors, la tomba d'Espriu, discreta i blanca. Pel camí hem llegit els seus poemes, els poemes de Sinera, de xiprers i mar i muntanya. Aquest Maresme que ja porte al cor. I hem vist els Tres Turons i la muntanya del Mal Temps i la casa d'Espriu i el retaule barroc (barroquíssim!) de l'església. I m'han explicat llegendes del segle XIX d'amors impossibles com el de l'Emilia de Rovira i el Rafael Martinez que li fa fer una de les tombes més boniques del cementiri a la seua estimada, que la pobra és va morir pensant que ell l'havia oblidat quan se'n va anar a les Ameriques a fer-se ric per poder-se casar amb ella. I era la família que amagava les cartes i quina llàstima més gran, i a bones hores, que se'n va ell a les Amèriques i me'n vaig jo darrere o envíem a tot el món a la porra i no em quede esperant cartes que no arriben. Però era el segle XIX, clar, i ella esperava mentre feia puntes de coixins i ara té una tomba preciosa amb una rosa dins del taüt que segons la llegenda es conserva tan fresca com el primer dia...

I per dinar se'ns ha afegit el Pau i aleshores ja n'erem quatre per gaudir de la bona conversa i hem parlat de John Keats i dels seues poemes tan bells que no es poden llegir molta estona seguida, segons el Manel, i de Kafka i del seu conte de l'home que passa la vida davant d'una porta tancada sense saber com traspassar-la, i de viatges, i de Rimbaud i Verlaine i de ciència-ficció i de la conveniència de tindre una bona història que explicar si et dóna per telefonar algú a les tres de la matinada, i dels donuts que són dolents per al cos però bons per a l'esperit. I hem passejat pel mercat i pel port i per la plaça de l'església. I ens hem assegut davant de l'ermita que va construir un pescador que tornava de Terra Santa per expiar els seus pecats després de matar la dona i l'amant de la dona. I allà davant de l'ermita hem continuat xarrant de ciència i filosofia i de religió i del destí i de llibres, i de Win Wenders i de Cielo sobre Berlín i de París-Texas i de cine francés i películes russes,i de deeses japoneses i el Manel m'ha regalat un llibre d'Ursula K. Le Guin que m'ha fet molta il·lusió, i ens hem fet fotos (que m'han d'arribar a casa amb un missatger a cavall, per cert...) i hem berenat orxata i gelat en la gelateria d'un senyor d'Alacant que apenes m'ha sentit dir un gotet petit de trufa i estracciatella i ja ha sabut que era de València (quina orella!!) i el dia seguia sent d'un blau extraordinari quan hem anat a casa del Dídac i estaven els pares que ens han oferit cava i la gata Toret que és igualeta que la meua Diana però més grossa i hem vist els quadres de la Lucía i hem llegit el conte de Kafka i he tornat a casa quan el sol ja es ponia i el cel lluia i la mar m'acompanyava el viatge i m'anava quedant dormida, tan contenta, pensant que Arenys és un poble ben boniquet i que amb bona companyia encara se'n fa més.

I demà tenim partida de rol a Sabadell i haurà estat un cap de setmana fantàstic i encara em quedarà el dilluns, que és festa, per estudiar i preparar els examens que he de fer als meus alumnes la setmana que ve. Genial.
Escrit per nimue :: 00:21 :: 12 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dissabte, 14 / maig / 2005

PRINCIPI DE DISSABTE



Aquest cap de setmana pensava anar a València igual que la resta de valencianes que estem exiliades per ací. He tingut una setmana molt intensa en molts sentits i he acabat esgotada. Ja sé que tinc el primer examen de les oposicions el dia 4 de juny a les 10 del matí i estic molt nervioseta. A més han passat altres coses que serien complicades d'explicar ara perquè no les entenc ni jo. He intentat tirar avant a base de sentències budistes i al final he decidit que em quedava a Barcelona perquè de totes maneres he d'anar a fer el segon grau de reiki la setmana que ve a València i ja que Giorgio passa de tant en tant a regar-me les plantes i a recollir el correu... em quede a Barcelona una setmana més.

Avui vaig a passar el dia a Arenys de Mar amb uns amics a veure si desconnecte una mica. Porte tot l'any estudiant i avui no sé què em passa que sóc incapaç d'agafar un llibre, tinc el cervell parat, estic saturada, i tinc el coret de gelatina, se m'han desmuntat moltes coses al llarg d'aquesta setmana. Ja explicaré què tal per Arenys que ara perc el tren...
Escrit per nimue :: 10:45 :: 2 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dijous, 12 / maig / 2005

EQUILIBRI



Quan era petita volia ser trapezista i caminava per un fil d'aram que només veia jo, de puntetes, un peu davant de l'altre, imaginant que el buit s'obria sota els meus peus i volava sense xarxa. Fins que algú em va dir que això no era una professió, que havia de triar alguna cosa per guanyar diners i ser una dona de profit. Tenia cinc anys i vaig decidir ser pirata... però abans vaig voler ser trapezista per última vegada i em vaig pujar a la barana del balcó de casa, un quart pis, el buit s'obria sota els meus peus, la xarxa no existia i vaig caminar de puntetes per aquella barana, d'un costat a l'altre. Dues vegades. Anar i tornar. Ningú ho va saber mai. Em vaig acomiadar del meu públic de nines i animals domèstics amb una reverència i es va acabar caminar pel fil d'aram

Com a pirata tampoc vaig tindre massa èxit... Un dia vaig traure el periquito de la gàbia per posar-me'l en el muscle i vaig beure'm mitja botella de ron... el periquito es va escapar per la finestra i aquella primera borratxera de la meua vida va ser terrible, sobretot per a ma mare... però la cosa pitjor és que també vaig emborratxar el gat... ains... és dura la vida del pirata i em van convéncer que tampoc era una bona professió.

Després vaig voler ser fada madrina, astronauta, contacontes, ballarina, comptadora d'estrelles... ma mare volia que fóra arquitecta i mon pare que estudiara biologia. Finalment vaig fer el que em va donar la gana, com sempre...

Però el que ningú sap és que em vaig fer el que sóc per no haver de renunciar al que volia ser... i així m'escape cada nit per la finestra oberta i faig equilibris sobre un fil d'aram per anar a buscar-te. I darrere dels teus ulls busque el meu tresor amagat amb un periquito al muscle, i et regale un desig amb la meua vareta màgica,mentre observe les constelacions que s'amaguen entre els teus somnis i balle per tu, i t'explique un conte i compte les estrelles que surten quan et veig i em torne cursi com un gata borratxa perquè torne a caminar sense xarxa i fa dos dies que et trobe a faltar tantíssim i m'he d'acostumar a estar així i és dura la vida del pirata-equilibrista-fada madrina... i camine sense xarxa... amb els ulls embenats, guiant-me només per l'aroma dels dies que he passat prop de tu. Com caminar per la barana del balcó.

(escoltant Killing me softly, de Roberta Flack)
Escrit per nimue :: 22:36 :: 7 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dimarts, 10 / maig / 2005

JERUSALEM



Just one year of love
Is better than a lifetime alone
One sentimental moment in your arms
Is like a shooting star right through my heart
(Queen)

He anat a veure El reino de los cielos perquè aquest cap de setmana Xavi i Vicky comentaren que després del Senyor dels Anells qualsevol batalla en el cine sembla poca cosa...
I potser sí, però no he pogut evitar recordar les llargues converses sobre èpica i herois que teníem Hakim, l'home que més he estimat en la vida, i jo, quan ell encara era Hakim i jo encara era Qamar i somiavem amb anar a Samarkanda en cotxe i cap dels dos tenia carnet de conduir...
I en la pantalla gran ha aparegut Essaouira, la meua ciutat, la meua casa, fent-nos creure que era Messina, coses del cine... però he reconegut cadascuna de les gavines lletges que apareixien, i cadascuna de les roques de la platja, i cadascuna de les pedres de les muralles.

I ha aparegut Jerusalem i he recordat quan Hakim i jo anàvem en autobús cap a casa, a Agadir, després d'un cap de setmana a Marraqueix, i sentíem la cançó de Fairuz, Zahrat El Mada'en , la flor de les ciutats, Jerusalem... i la cantàvem baixet i una xiqueta d'apenes cinc o sis anys va començar a cantar-la amb nosaltres i encara se'm posa la pell de pollastre quan me'n recorde.

Hores parlant de Jerusalem, somiant Jerusalem... recorde la frontera del Sinaí, el cel ple d'estrelles, el meu cor bategant al ritme de les bombes que llançaven a l'altre costat, com en una pel·lícula en blanc i negre, mentre menjava formatge de cabra i em posava malalta i delirava de febre enmig del desert, només pensava que no volia tornar a El Caire, que volia passar a l'altre costat i quedar-me a Jerusalem. I enmig de la febre, només recordava a Hakim, que m'explicava com funcionen els volcans i com naixen les estrelles, i a l'altre costat Jerusalem, sempre en els nostres cors, sempre amb nosaltres. Les vegades que l'hem salvat en les nostres batalles... les vegades que la pau arribava amb nosaltres... triomfants per damunt de les oliveres...

La flor de les ciutats, l'èpica, els herois, la gran batalla a la que vam sobreviure, les gavines lletges d'Essaouira, el primer crit del muetzí que tinc gravat a foc, les icones daurades, l'herba-sana, la flor de les ciutats... El regne dels cels va ser l'any que Hakim i jo somiavem amb Jerusalem des de la nostra platja d'Agadir.
Escrit per nimue :: 20:14 :: 11 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dilluns, 9 / maig / 2005

CANSADA...



Voglio trovare un senso a questa storia
Anche se questa storia un senso non ce l’ha
(Un senso, Vasco Rossi)

Molt, molt cansada... per fi avui han acabat els recitals en què he participat amb motiu de la Setmana de Poesia de Barcelona. Més que cansada, esgotada, amunt i avall, Tarragona, Vilafranca, Barcelona... m'agrada l'escenari com a un xiquet un caramel però després de tants dies compaginant la vida d'artista amb el treball i els estudis estic al límit.
Sort que gràcies a això he vist a la gent que tant m'estime i que només veig en aquestes activitats
Sort que ahir diumenge per fi vam quedar els amics per anar a la muntanya a passar el dia fins que se'm va fer l'hora de pujar a l'escenari de l'Espai Brossa que tant m'agrada.
Sort que vaig conèixer la Montsant, que té sis mesos i és la xiqueta d'un amic de fa molts anys i que sense dubte va ser el poema més bonic de la nit.
Sort que avui he dinat al sol amb Desiré i hem disseccionat els nostres enamorats sense arribar a cap conclusió raonable però rient-nos molt.

Llàstima que avui havia de recitar al Pati del Museu Marés i participar en una taula rodona al CCCB al mateix temps i m'he hagut de repartir com he pogut.
Sort que en la taula rodona que anava sobre poesia de gènere (femení) he pogut parlar sobre la vedanta.
Llàstima que he oblidat el meu llibre de batxillerat i el menjar de Diana al CCCB i demà em tocarà anar a buscar-los a veure si encara estan.
Llàstima que els exàmens que els meus bitxos han fet avui són lamentables i m'han enfonsat una miqueta.
Llàstima que has passat pel meu costat i ni m'has mirat, nuraini, habibi... i llàstima que he tingut ganes de ficar-te dins d'una botella de vidre i llançar-te al mar que sempre em recordarà a tu (Però què t'has pensat! a mi no em fa invisible ningú!) i m'has fet entristir, bitxet dolent, molt. Perquè avui com cap altre dia necessitava la teua alegria, no saps com.

Cansada, tan cansada que només tinc ganes de quedar-me a casa tranquil·leta, i fugir de la gent grisa i marxar a València un parell de dies i no pensar en el mes que m'espera quan comencen les oposicions.

Tan cansada que avui la meua dansa és la de les japoneses acaronant paper d'arrós perquè quasi no tinc forces ni d'aixecar els peus ni d'obrir els ulls...
Escrit per nimue :: 22:57 :: 9 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

divendres, 6 / maig / 2005

EM MIRAVES BALLAR



També hauré d'esborrar aquella mirada atenta, aquell mig somriure de picardia...?

Vas quedar-te a veure'm ballar i l'única cosa que no va desaparèixer quan va sonar la música vas ser tu. Esperava aquell vertigen que m'ompli el cos, aquell infinit sota els peus. Esperava no ser, no estar. Dissoldre'm per fi. No tornar-hi. Esperava ballar. Esperava no esperar. No t'esperava a tu, que et vas quedar aquell dia per fer que la terra que trepitge s'obrira com la boca del monstre que se m'empassa l'enteniment, que les bases de la meua fe trontollaren , que les hores de meditació i sensatesa se n'anaren a prendre l'aire. Sense teories, sense esquemes, sense trellat. Vaig ballar per tu només, en contra de tot el que sabia que havia de fer.

També hauré d'esborrar aquell dia quan deixe d'inventar-me que m'estimes?
Escrit per nimue :: 19:49 :: 2 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dijous, 5 / maig / 2005

REGAL



Quan marxe vull que em dibuixes una flor petita i simple en un paper, que em recorde la bellesa extraordinària que hi ha en els teus ulls, en les teues mans. Quan marxe vull que em traspasses el cor com la primera vegada que vaig cridar-te per un nom que no era el teu. Regala'm un somriure. Abraça'm.

When the night falls on you
You don't know what to do
Nothing you confess
Could make me love you less

I'll stand by you (The Pretenders)
Escrit per nimue :: 15:45 :: 4 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dimecres, 4 / maig / 2005

COSES QUE MAI ET DIRÉ



aunque tú no lo sepas, he inventado tu nombre...

Com en la novel·la-pel·lícula de Joanne Harris, Chocolat, el vent em recorda que me n'he d'anar. La xiqueta que porte dins protesta, com l'Anouk del llibre. Pensava que aquesta vegada seria diferent, que deixaríem de donar voltes, no faces cas del vent, agafa't fort a qualsevol cosa que tingues a mà, a boca, a cor, a cap... però quedem-nos. Vianne, la mama d'Anouk discuteix amb ella. El vent... l'anunci del final. Marxem.

I tu no ho saps, perquè no t'ho dic, però et trobaré a faltar tantíssim que ni la xocolata desfeta de Vianne, capaç de canviar el rumb de les vides de la gent que la tasta, em podria consolar. I recorde les teues paraules, recorde cada gest teu, cada somriure teu, cada indecisió, cada inocència, cada picardia, cada emoció compartida.

I tu no ho saps, però, em quedaria amb tu si m'ho demanares i et prepararia una tassa de xocolata i ens la beuríem amb glops petits mentre Anouk, feliç, es burlaria del vent que aquesta vegada no aconseguiria fer-me marxar.

I tu no ho saps...


Dónde pongo lo hallado (Silvio Rodríguez)

¿Dónde pongo lo hallado,
en las calles ,los libros ,las noches ,
los rostros en que te he buscado?
¿Dónde pongo lo hallado,
en la tierra ,en tu nombre ,en la biblia ,
en el dia que al fin te he encontrado?
¿Que le digo a la muerte
tantas veces llamada a mi lado
que al cabo se ha vuelto mi hermana?
¿Que le digo a la gloria
vacia de estar solo
haciendome el triste, haciendome el lobo?
¿Que le digo a los perros
que se iban conmigo en noches
perdidas de estar sin amigos?
¿Que le digo a la luna
que crei compañera de noches
y noches sin ser verdadera?
¿Que hago ahora contigo?
Las palomas que van a dormir a los
parques ya no hablan conmigo.
¿Que hago ahora contigo?
Ahora que eres la luna ,los perros,
las noches ,todos los amigos.
Escrit per nimue :: 18:43 :: 3 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

dilluns, 2 / maig / 2005

FA 15 ANYS



Mentiria si diguera que no he estimat ningú com et vaig estimar a tu.

Avui he entrat a una cafeteria per fer temps mentre esperava l'Albert i la Mireia i sonava una cançó de Billie Holliday i aleshores te m'has fet present, tan present com quan et vaig conèixer fa quinze anys. Perquè tu em feies escoltar cançons de Billie Holiday mentre jo t'explicava contes de fades, i tu em portaves a veure pel·lícules franceses mentre jo preparava l'examen de química que em portava de cap... les escapades entre classe i classe per buscar-nos inquiets, les precaucions, les coartades, les teues mans tacades amb tinta blava, els meus rínxols rebels, els teus ulls de xiquet crescut. Jo et buscava una mà, com distreta, perquè sabia que tu no ho podies fer i que et mories de ganes. Ja saps, el què diran... Les magdalenes grosses amb anous que feia la fornera del cantó de casa teua i que ens agradava esmorzar, les piruletes de maduixa a l'hora del pati quan no podies vindre a buscar-me i jo et buscava per a que m'explicares... el què diran, el què diran... T'agradaven els macarrons amb nata i les llentilles casolanes, m'agradava mirar les roses com les miraves tu, com em miraves tu. Jo tenia 15 anys. Tu en tenies 27. Hi ha coses que no saben ni els que es pensen que saben coses... coses... aquells abraços enormes, clandestins, em sentia en la postguerra dels poemes d'Estellés, quan les parelles havien de trobar-se a fosques en el cines. Sí, hi ha coses que no saben ni els que pensen que ho saben. Potser Anne-Marie siga l'única persona a la que he pogut explicar-li tot el que va passar fa 15 anys, tot el temps que vaig estar amb tu, Billie Holiday sonava, jo preparava un examen de química avorridíssim, tu em treies a ballar, les mans tacades de tinta blava, jo volia anar a passejar pel riu, tu em tenies estudiant fins que estaves segur que faria bé l'examen, tan sensat...
Avui sonava aquella cançó en la cafeteria i m'han tornat a tremolar les cames. Jo tenia 15 anys. Tu 27. Reiem moltíssim. El teu jersei de llana de colors, tan suau... Ara comprenc tantes coses...

Let's do it

Why even in France the best upper sets do it

Lithuanians and Letts do it
Let's do it, let's fall in love

In old Japan, all the Japs do it
Up in Lapland little Laps do it
Let's do it, let's fall in love

The Deutch in old Amsterdam do it
Not to mention the Fins
Folks in Siam do it - think of Siamese twins

In shallow shoals English souls do it
Goldfish in the privacy of bowls do it
Let's do it, let's fall in love

The chimpanzees in the zoos do it
Some courageous kangaroos do it
Let's do it, let's fall in love

I'm sure giraffes on the sly do it
Even eagles as they fly do it
Let's do it, let's fall in love

Electric eels I might add do it
Though it shocks em I know
Why ask if shad do it - garcon de "shad roe"

The world admits bears in pits do it
Even Pekingeses at the Ritz do it
Let's do it, let's fall in love

The royal set sans regret did it
And they considered it fun
Marie Antoinette did it - with or without Napoleon

Parliament pleasure bent did it
Mam'selles every time their short of rent did it
Let's do it, let's fall in love
Escrit per nimue :: 19:42 :: 15 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------

diumenge, 1 / maig / 2005

DIUMENGE



Diumenge de platja, de crepe de xocolata blanca en bona companyia mentre ens explicàvem les coses que no li podem explicar a ningú més (sort de les amigues!),d'estudiar una miqueta, de llegir el llibre que em va regalar Dídac pel meu aniversari i que vaig llegint molt a poc a poc, com si beguera te amb menta en una jaima del desert, d'escoltar Carla Bruni, d'intentar que Diana no es menge els examens de les meues criatures quan em despiste, de còrrer més ràpid que la melangia de diumenge a la tarda, d'inventar-me una coreografia nova per ballar en privat i en secret.

Le ciel dans une chambre

Quand tu es près de moi,
Cette chambre n'a plus de parois,
Mais des arbres oui, des arbres infinis,
Et quand tu es tellement près de moi,
C'est comme si ce plafond-là,
Il n'existait plus, je vois le ciel penché sur nous... qui restons ainsi,
Abandonnés tout comme si,
Il n'y avait plus rien, non plus rien d'autre au monde,
J'entends l'harmonica... mais on dirait un orgue,
Qui chante pour toi et pour moi,
Là-haut dans le ciel infini,
Et pour toi, et pour moi

Quando sei qui con me
Questa stanza non ha piu pareti
Ma alberi, alberi infiniti
E quando tu sei vicino a me
Questo soffitto, viola, no
Non esiste più, e vedo il cielo sopra a noi
Che restiamo quì, abbandonati come se
Non ci fosse più niente più niente al mondo,
Suona l'armonica, mi sembra un organo
Che canta per te e per me
Su nell'immensità del cielo
E per te e per me.
Et pour toi, et pour moi.

Carla Bruni
Escrit per nimue :: 22:36 :: 5 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------