Aquí teniu informació sobre Yma Sumac


Per fi ha acabat l'última setmana d'un dels trimestres més durs que recorde. El trimestre de la botica. Hem tingut de tot. Alegries i disgustos. Molts disgustos. Somriures i llàgrimes. Molt de les dues coses. He descobert un mal geni globalitzador que ni sabia que tenia i que no fa distincions entre adults i criatures. Tinc intenció de passar les vacances tancant amb pany i clau la capsa de Pandora. La Nimue que pega crits no m'agrada. Passaré els pròxims 17 dies a Vilanova, a la voreta de la mar, meditant i recuperant la calma.

A qui em desitge bon nadal o qualsevol cosa semblant el puc mossegar. Avise. Després tornaré a recuperar la calma, això sí.

El festival de Nadal, un èxit. Esgotador, la veritat. Però al final tot el món estava al seu lloc, totes les cordes estaven ben lligades. Les cançons, les coreografies de les meues xiquetes boniques, l'ong, el teatre, els amics invisibles, el tren dels aniversaris, el regalet que hem fabricat la Teresa i jo per als nostres compis, la sorpreseta de les nostres supersecretàries, el cava, els pastissets. Quan ja no teníem criatures a l'institut, Eva, Gemma i jo hem "enganyat" als nostres companys per fer-los anar a la sala d'actes i els hem regalat un ball que jo diria que ens ha quedat la mar de boniquet.

I després ja està. M'he amagat uns minuts en el meu lloc secret, he tancat els ulls i he vist passar per davant meu les diapositives de les últimes setmanes de feina. Super Teresa tirant del meu carro quan vaig dir que jo ja no podia més, desbordada per coses alienes al festival. Les hores de preparació, els boníssims moments que hem passat i els moments de crisi que han hagut uns quants. Però el resultat ens ha valgut la pena.

Feia temps que no rebia tants besos, abraçades, paraules boniques, flors i somriures.

Una part del professorat anàvem sense dormir, tot s'ha de dir. La nit anterior apoteòsic sopar de final de trimestre amb posterior sessió discoteca. Jo portava un vestit vermell de seda disseny de Pe&Mo preciós. Xe, avui no tinc ganes de ser modesta: estava tremendíssima. De fet estàvem totes guapes de remate!

Ballar, ballar, ballar, riure, riure, riure, oblidar-me de tot per una nit, compartir els espàrrecs, esperar el postre, deixar-me voler, acceptar les mans que em reclamen, tancar els ulls, obrir la porta, fugir del fred, escoltar la pluja de l'altre costat del continent, aturar el temps, espantar la tristesa, ignorar el seny, canviar-nos de roba, café i torrades, anar a l'insti, maquillar xiquetes, posar la música, començar el festival, acabar l'any.

Feia temps que no acabava un trimestre tan esgotada. Que les quatre parets de l'aula m'ofegaven tant. Fa tantes setmanes que vaig amunt i avall amb un ritme frenètic que ara que per fi puc frenar tinc la sensació que vaig a empotrar-me contra alguna paret. Coses de la inèrcia. Frena, frena.

Els pròxims dies tinc la intenció de dedicar-me a la vida contemplativa. Seré capaç de no fer res? Bé, el gimnàs és sagrat. Però seré capaç de tombar-me a llegir en el sofà i passejar-me per la platja i no fer res més? Mirarem enrere dins de dues setmanes i ho descobrirem.

He de ralentitzar. Se'm barregen les emocions, els moments tristos i els moments alegres. De vegades la línia és fina. No sabeu com necessite anar més lenta. Tinc 17 dies per anar més lenta. Per tornar en mi. Per recuperar-me. Per tractar d'entendre coses que sé que no entendre mai. Espai. Més espai. Quasi no recorde com és fer les coses sense presses. 17 dies per recuperar-me.

Després operaran a la meua germana. Reclutem àngels de la guarda sense importar religió ni creença.

Entre unes coses i unes altres fa quasi 40 hores que no he dormit. Així que amb el vostre permís, em retiraré a les meues dependències de sultana a descansar que m'ho tinc ben merescut.