que dulce era hablar si te hacía sonreir...

Músico loco. El último de la fila




INTRODUCCIÓ

Recorde que tenia un amic. Tenia facultats amagades que mai vaig acabar de descobrir. Clar, perquè estaven amagades. I perquè el Temps jugava a la contra. Algunes vegades imagine que se l'ha menjat un calamar gegant. Voldria creure que no era la classe de persona que es deixaria menjar per un calamar gegant. Però mai se sap. La veritat és que mai se sap. Algunes vegades imagine que torna tot cobert de tinta de calamar gegant. Al principi em costaria reconèixer-lo. Per la tinta. Però després ja no. Era bona gent. Em feia riure. La veritat és que no necessitava molt més. No us penseu. Tant de bo tornara encara que estiguera cobert de calamar gegant. La veritat.

NUS

Després de les batalles diàries amb les criatures entre a Batxillerat disposada a encetar tema nou. Em toca explicar el Dolce Stil Novo i la Divina Commedia de Dante. La veritat és que és un dels meus temes favorits i tinc la sort de tindre davant una colla d'alumnes que escolten amb atenció. I intente explicar la baixada als inferns i la pujada al paradís. I la dolçor dels italians del Trecento. I la magnífica certesa de Dante escrivint a Beatrice. I l'infern dels luxuriosos amb aquelles ànimes en pena volant com ocells. I l'infern dels suicides convertits en arbres. I l'infern dels traidors, el pitjor pecat segons Dante. L'infern dels melancòlics condemnats a viure sempre sota l'aigua. Les albes i les estrelles del purgatori i tots els poetes que hi viuen. La Pasífae quasi a les portes del Paradís. Beatrice al Paradís. Sempre Beatrice. Beatrice explicant a Dante com funciona l'univers, com funcionen les estrelles, per què els àngels no tenen memòria, per què l'amor fa brillar el sol i les estrelles. Dante corprés, esmaperdut, bocabadat. Baixar a l'infern. Pujar al Paradís. Em molesta que les catastrofes es definisquen com a escenes dantesques. Perquè Dante també va descriure el Paradís i només recordem l'infern. Torne a llegir Petrarca i a buscar fragments bonics de Dante per comentar a classe. De vegades trobe tanta bellesa que he d'obrir la finestra per poder respirar. Quina sort tinc de tindre els alumnes que tinc quan explique coses de Dante.


DESENLLAÇ

Avui han passat quinze minuts des que he començat la classe al gimnàs de l'institut fins que he engegat les llums. Normalment les engegue quan comence la classe. Les xiquetes i jo ens hem adonat i ens hem posat molt contentes perquè cada dia tenim dies més llargs. I de contentes que estàvem hem ballat amb els vels com si forem princeses i després hem intentat tocar els cròtals però he d'arreglar una mica millor les gomes perquè sonaven com castanyoles i quasi passem de ballar com princeses a ballar jotes. I tampoc no era el cas.

La recuperació de la meua germana sembla una muntanya rusa. De l'hospital a casa de casa a l'hospital. La meua recuperació emocional després d'una setmana a València i de la trobada forçada amb mon pare després de no sé quants anys també és una mica muntanya rusa.

Dilluns em va donar una altra vegada per netejar i vaig llançar moltes coses. Moltíssimes. Incloses tovalloles, llençols, quadres, culleres, ganivets, làmpares, bolsos, figuretes... Tot a la porra. Necessite espai.

He de comprar llençols nous. Després de la neteja impulsiva només em queden els que tinc al llit. Compraré llençols nous de color rosa. De sobte tinc ganes de coses de color rosa. I tovalloles. També en compraré un parell. No sé de quin color. Però no importa perquè quan veus les teues tovalloles saps que són les teues tovalloles.