Mirarme en tus ojos, oírte charlar, dejar que me peines en vez de pensar, dejarme abrazar por cualquiera.
Arte. Nosoträsh
Avui he vist moltes fades.
Clar, perquè són una mica amigues dels caragols que apareixen després de la pluja...
La veritat és que quan ha començat el dia jo no ho sabia, que veuria tanta fada junta. Aquesta és una de les gràcies de portar 50 criatures d'excursió pel món, que mai saps què pot passar. Però el dia ha acabat i tot ha anat com havia d'anar i hem tingut sol i s'han portat tots molt bé i només ha hagut un moment en què pensàvem que hauríem de tornar a Vilanova fent autostop però només ho hem sabut la Fada que seia al meu costat, el conductor del bus i jo. Per sort ho hem pogut solucionar fent molta força mental. Bé, i el conductor que ha tocat alguns botons.
I sota el sol hi havia un drac sobre un trencadís sota una balconada amb vistes al mar sobre una sala amb 86 columnes i molts plafons de pedretes i vidres de colors i una casa de color rosa i dues cases de Hansel i Grettel i elefants i bolets i un senyor que tocava la trompeta i una cova misteriosa i llàgrimes de pedra i cotorres i coloms i xiquets llançant pedres i una plaça ondulada amb dibuixos màgics.
És la segona vegada que visite el Parc Güell, tan bonic. La primera vegada em va portar Raimon. Acabàvem de tornar de la nostra vida feliç al Marroc i encara somiàvem en àrab. Recorde que se'ns va acostar una turista preguntant-nos si parlàvem francés i li vam dir que oui però després només ens sortia parlar-li en àrab a la pobra perquè era l'instint bàsic de quan algú ens parlava en francés. Però al final la història acaba bé.
Que bonic el Parc Güell i totes les altres coses que hem vist...
Pedrera, Casa Batlló, fanals amb rats penats, bancs amb trencadís, Palau de la Música... oooh... que bonic tot...
I les fades amagant-se entre el trencadís, apareguent en la rajola més inesperada, en la cantonada més insospitada, grans i petites.
Veieu, xiquets nostres... hi havia uns senyors artistes que amagaven fades a tot arreu, a les arracades, als miralls, a les finestres...
Parada final al MNAC, amb aquelles escultures tan boniques del Llimona i aquells quadres de nimfes i de senyores modernes a París, i de dones d'aigua amb cabells al vent i de mobles de fusta amb japoneses. El marbre blanc, les lamparetes de libel·lules, Sitges de lluny, Montmartre de prop...
I quan les criatures et diuen que volen veure més coses de pintors modernistes després de tot el dia patejant Barcelona... doncs sí, resulta que ha valgut la pena traure'ls a passejar avui, amb aquest sol tan bo que feia.
Demà ja pot tornar a ploure si això...
De vegades pense que m'hauria agradat ser model d'artista modernista. O senyora moderna a París.
Aprofitant el viatge, la meua fadeta particular i jo hem acabat de preparar el festival de Sant Jordi de l'institut que ens quedarà la mar de bonic si tot va com ha d'anar. Que serà que sí.
I en arribar a Vilanova hem anat a l'escoleta de música d'una de les seues petites princeses, hem aixecat de terra una nina petita com una poma (més guapa...) que ha caigut de cul davant nostre i que tenia una mama la mar de simpàtica que en un moment s'ha inventat un conte on nosaltres erem les fades que rescatàvem a la princesa.
No us dic que hem tingut un dia ple de fades? i de muses... perquè hem tingut idees de les nostres, sí, sí...
Hi ha dies així. De quan la primavera està a punt d'arribar i es mastega en l'aire.
I aquest cap de setmana tot el món em vol convidar a anar al teatre i a jugar a coses. Però el primer que arriba s'emporta la xica. Això ho sap tot el món. Per seure al meu costat s'ha de ser més ràpid que ningú. I hi ha lluna plena i els tontos em donen igual perquè per això són tontos, amb lluna i sense lluna.
De veritat... fixeu-vos... està en l'aire... ja arriba...
Si esperes una visió àcida, corrosiva, sarcàstica, intel·lectual o inclús racional de la vida, estàs en el lloc equivocat... però eres igualment benvingut o benvinguda.
