dimecres, 13 / febrer / 2008

DORMIRIA MOLTA ESTONA SEGUIDA

imatge:Claudia Wolf





siempre hay algún trozo
averiado del día
que no puedes borrar
pero te gustaría.

La vida te lleva por caminos raros. Diego Vasallo



Tinc algunes il•lusions confessables.

Per exemple.

Un llit amb cobricel. Tot de color rosa i blanc i una mica blau. Com un pastís enorme.

Un llit amb cobricel està impregnat d’aquella sensació de comoditat, de no molestar, de podria amagar-me darrere d’un milió de vels de seda per a què ningú em trobara.
Un llit amb cobricel té l’altura apropiada per haver-se de posar de puntetes quan vas a a dormir. Perdre’s. En les profunditats d’una vànova perfumada.

Matalassos sense pèsols, coixins enormes com ovelles salvatges, vellut i seda, cortines desmaiades com el vapor d’una tetera en ebullició, brodats, tul, com veles de vaixell o com llunes perdudes, esponges, núvols, cotons.

Un llit amb cobricel convida a deixar passar la llum a poc a poc, a somiar somnis tous i amables, a dormir durant cent anys seguits i arrossegar a tota la cort, el veïnat, el barri i el poble a dormir amb tu. Cent anys seguits. O més. És com una flor immensa de pètals blancs que es tanca sobre tu però sense fer por ni angúnia ni neguit. Només dormir.

Quan dorms en un llit amb cobricel els diàlegs dels somnis deixen de ser en blanc i negre i tot es transforma en un immens coixí on descansar embolcallada d’instants efímers. I tinc la sensació que quan despertes entens la majoria de les coses en general.

Dormir cent anys en un llit amb cobricel.

Tinc altres il•lusions.

Però avui, aquesta és la més destacable.

Etiquetes de comentaris: confessions

Escrit per nimue :: 22:20 :: 36 Comentaris:

Vols dir-me alguna cosa?

---------------oOo---------------