Solo se oyen gritos, ganas de libertad. Solo se oyen canciones Y no nos hacen llorar.
He matado a mis peces. Vanexxa
El que no s’escriu no existeix. El que no consta no passa. La gent que és important no desapareix. Si desapareix és que no era important.
Dissabte va ser el meu aniversari. Per totes les divinitats de l’Olimp, que ningú em parle de la flor de la vida, ni de l’edat de Crist, ni de tòpics semblants. No us podeu fer una idea de com ho porte de malament. Evidentment hi ha una explicació antiga, legendària, quasi heretada. Col•lapse de sistema. Dissabte em van omplir amb trucades, missatges, visites… i jo intentant assimilar-ho i plorant pels racons intentant aferrar el temps que se'n va. Seria llarg i complicat d'explicar i no és el lloc ni el moment. Però em trobe de pena.
Dues hores de flamenc i la meua gent que “m’enganya” per anar a sopar. Un ram de flors preciós que em va arribar a casa de part dels companys de l’institut. Jolin, és molt bonic obrir la porta de casa i trobar-te la florista amb un ram per tu.
El dibuix que em va fer la Petita Princesa de la Teresa i que em va encantar i que he posat a la nevera i la samarreta de la Hello Kitty que acompanyava el dibuix.
Besos i abraçades. Jo, mirant-m’ho des de dalt. Amb la sensació de no ser jo.
Em fan mal parts del cos inaudites. El meu entrenador diu que he de menjar més macarrons. Me’l mire sense entendre què em diu. Porte dos dies vomitant involuntàriament tot el que menge i sentint-me malament.
Avui he acabat la part del temari que no està en el temari amb els alumnes de Literatura Universal. Només amb el temari oficial em farien falta dos cursos acadèmics per poder-lo explicar en condicions. Però només parlem de la literatura occidental i a mi m’agrada ampliar amb altres coses. Així que he fet unes quantes classes explicant literatura àrab clàssica. Només m’ha donat temps a explicar quatre segles però m’ho he passat genial preparant-ho i explicant-ho.
No hi ha bellesa més bella que Bagdad al segle IX.
Tant de bo que quan escolten parlar de Mosul, Alep, Damasc o Samarcanda els vinga al cap alguna cosa més bella que tot el que podran imaginar mai, que desitgen caminar per la Ruta de la Seda com ho vaig desitjar jo durant tota la meua adolescència, que sàpiguen com era Córdoba al segle X, que sàpiguen que el paradís terrenal estava situat entre el Tigris i l’Eufrates. Que en àrab clàssic Bagdad era coneguda com la Ciutat de la Pau. I Jerusalem, la Flor de les Ciutats.
I que després van començar a caure bombes. I que part de la nostra herència esclata pels aires cada dia.
Si esperes una visió àcida, corrosiva, sarcàstica, intel·lectual o inclús racional de la vida, estàs en el lloc equivocat... però eres igualment benvingut o benvinguda.
