Se acabaron las elecciones a ser lo más,
se acabó parecer más fuerte para luego tropezar,
se han acabado los debates, se acabó molar,
se acabó hacer teatrillos para destacar.

Se acabaron los días oscuros sin novedad,
se acabó no tener hueco para mi felicidad,
se han acabado las excusas, se acabó llorar,
se acabó parar el tiempo a lo Peter Pan.

Triple salto mortal. La casa azul





No estic feta per l’hivern.
O l’hivern no està fet per mi.

Hi ha coses que no estan fetes les unes per les altres.

La meua idea de la felicitat s’aproxima als 35ºC.
La meua idea de la felicitat no inclou jerseis de llana que mai sé amb què combinar.
Els guants m’agraden d’encaix i des que Isadora Duncan va morir com va morir no porte bufandes.

La ossa bruna que porte dins m’obliga a hivernar. Algun dia a l’ossa bruna li naixeran ales de xoriguer o de cigonya o de martinet i es convertirà en animal inexistent migratori buscant la calor amunt i avall.

Mentrestant agafe un refredat o alguna cossa semblant. I avui no puc anar a entrenar perquè a penes em puc arrossegar del sofà al llit i viceversa. Un cap de setmana ple de plans divertits i jo malaltona. Per xula i per fresca. Sempre crec que vaig prou abrigada i sempre acabe passant fred. El gimnàs de l’institut és una nevera. De les lletges perquè no té nutella ni altres coses bones. Així que anul•le una de les classes de dansa perquè a mesura que avança el dia em trobe pitjor. L’altra la faig però no balle, només dirigisc a les xiquetes sense traure’m l’abric. Els meus alumnes em porten xupaxups i maduixes a les classes de la tarda. Per a que et millores. Em diuen. Discuteixen sobre què és millor, si les mandarines o les maduixes. Al final la discusió queda tancada quan una de les xiquetes exclama que la profe és més de menjar maduixes, que això està més clar que l’aigua. Pose ordre i faig un dictat.

Quines coses tenen… Ens passem el temps en una muntanya rusa. Hi ha dies que els cau al damunt la bronca del segle i ens passem el dia emprenyats per moltes coses que ara no venen al cas però que són les que utilitzen els polítics i altres persones que no saben el que és estar dins d’un aula per convèncer-nos de les seues veritats absolutes. Altres dies em porten xupaxups i maduixes per a curar-me aquesta cosa que tinc damunt i que m’ompli de mocs i de ganes de vomitar i de mal de cap. Jolin, quin rollo…

Amb els alumnes de batxillerat reflexionem i ens proposem futures actuacions. Què passaria si en lloc d'una dona morta cada dia a mans del mascle corresponent tinguerem un mort per terrorisme cada dia? Per què hi ha coses que acaben semblant normals? Per què assumim que Gaza és normal? Per què assumim que les coses que ens venen en campany electoral són normals?

No, definitivament l’hivern i jo no ens estimem. Ni tan sols ens tolerem ni ens suportem ni ens aguantem per la conveniència d’aguantar-nos. L’hivern i jo somiem amb la nostra mutua destrucció. Ell em fa passar fred i m’obliga a vestir-me amb abrics i roba de llana i envia els seus virus a tombar les meues defenses. Jo pense en els 14 dies que queden per l’Equinocci amb l’esperança de reviscolar com les osses brunes dels Pirineus.

Quin fred…

Sort que la meua fadeta particular ha estrenat blog. Per a que el món siga un poquet més càlid...