De camí cap a terres sense explorar he fet una paradeta a València aquest cap de setmana. La veritat és que no ho tenia previst. Pensat i fet, com aquell que diu.
Agafar maleta i tren i avisar sobre la marxa de la meua arribada. Algunes persones van saber que arribava quasi abans que jo mateixa, com Vic, amb qui la meua germana Sus i jo hem compartit unes quantes hores de petardos, xocolata, bunyols i aglomeracions diverses. Els bunyols de Santa Caterina… això sí que és un monument nacional!
I València plena de gent, i de soroll, i de música, i de pòlvora, i de preludis de primavera, i algunes companyes de l’institut amb les que compartim part del moment, i la catalana que mai havia anat a València i que a la pregunta de que què li sembla l’ambient ens contesta mirant-nos una per una a les natives: “ara ho entenc tot…”, i el terràtremol terreste de la mascletà apoteòsica del dissabte, i entusiasmar-nos amb les samarretes de l’Abeja Maya i Naranjito, i amb els telèfons de color rosa, i amb les nines per fer vudú, i amb les panxes de les meues amigues que resulta que estan embarassades, i amb els pastissos de xocolata…
Breu però intens. Tinc la sensació d’haver-me passat el cap de setmana menjant i caminat. Paella, panquemao, xocolata, bunyols… Recordant que he començat una nova carrera com a exploradora torne a passejar pels carrers que em van acompanyar durant alguns dels anys més intensos de la meua vida passada, les cafeteries on ens explicàvem les coses, els racons ons ens passava tot el que ens passava, els espais on vam començar a ser el que som ara. I no sent res. Cada dia que passa em sent més desapegada de tot. Desapareix l’espai que ocupaven els sentimentalismes i les nostàlgies.
Continue enyorant els meus estius africans. Però tot acaba per diluir-se.
Encara us he d’explicar un petit detall que ha modificat una mica les meues… diguem-ne…circumstàncies.
Jo volia veure les coses des de dalt. Perquè és com millor és veuen. Perquè volar és divertit i jo tinc un Zeppelin.
Així que ens vam enlairar entre palmeres de focs artificials… … esquivant estreletes de colors… … dibuixant figuretes de llum…
I ens vam despistar un moment i ens van encertar amb un petardo volador dels que esclaten en el cel.
El meu Zeppelin només està una mica socarrat però jo vaig esclatar en confetti com a conseqüència del xoc.
Sort que el Zeppe va tindre prou reflexos com per a recollir-me i ficar-me dins d’una botelleta de vidre ben bonica i portar-me a casa!
Al dia següent van vindre Rafa i Natàlia per recollir-me i portar-me de nou a Vilanova. Ma mare els va ajudar a ficar la maleta dins del cotxe i els va donar la meua botelleta de vidre amb mi dins.
La veritat és que el viatge de tornada va ser molt divertit explicant-nos històries de riure i mirant el paisatge per la finestra. Quan eres confetti les coses és veuen una mica a trossos però amb molts colors. Natàlia m’ha pujat a casa i hem quedat per dinar demà amb altres companys de l’institut.
A veure com els explique que ara sóc confetti dins d’una botelleta de vidre.
Estic intentant esbrinar la manera de tornar a ser jo. Si teniu alguna idea...
Mentrestant vaig mirant quines coses puc fer i quines no. De moment el que més em costa es obrir els paquets de magdalenes.
Si esperes una visió àcida, corrosiva, sarcàstica, intel·lectual o inclús racional de la vida, estàs en el lloc equivocat... però eres igualment benvingut o benvinguda.
