Medicina natural contra el mal sabor de boca medicina natural para esclavos de la vida en sociedad...
La granja. Medicina natural
Que bons són els records quan són bons...
Els records que conformen l'arquitectura del cos que som i que cada dia vestim, dutxem i alimentem amb més o menys èxit no són de fiar en alguns casos. En alguns altres segurament sí. Però el pas del temps complica la capacitat de destriar els uns dels altres i l'experiència em demostra que no hi ha res més agressiu que algú intentant demostrar que el seu record és una còpia exacta del fet original que el va crear.
En definitiva no importa. Al final només queda l'aroma i la vaga sensació d'haver estat, d'haver fet, d'haver sentit, d'haver tastat...
No m'importa.
Però en dies grisos com aquest, encara recuperant-me de la grip i d'altres històries que ara no venen al cas (us estalviaré el part mèdic, que al final faig pena i una té una reputació... No, no he anat al metge. Faig autodiagnosi i m'automedique amb coses de bruixeria. Sí. Soy de esas...) celebre l'any nou perquè avui és avui, em regale un flam de vainilla i faig una mica de silenci a veure quines coses em venen al cap. Espontànies.
M'imagine que les coses que tinc al cap fan una carrera, preparant-se pel moment en que poden començar a lluitar per arribar les primeres. Només els records més preparats arriben a la meta. Els altres, els pobres records petits que acaben diluint-se en l'horitzó no tenen ni premi de consolació. I cauen per barrancs d'oblit fins arribar ves a saber quin univers paral·lel de desmemòries.
La meua iaia sempre anava a Saragossa pel Pilar i ens portava caramels d'aquells grossos. Ella sempre ha sigut atea tradicional fins que va començar a quedar-se invàlida de les cames. Des d'aleshores viu envoltada de sants i marededéus i li fa molta pena quan arriba el Pilar i no pot anar a Saragossa. Ja quan era atea entrava a la Basílica a resar per les nétes que esperàvem a casa els nostres caramels grossos. Encara ara a casa meua sempre tinc caramels grossos. Ara me'ls porta la meua germana que fa temps que és més manya que valenciana. Ella sempre diu que és perquè más vale maña que fuerza... És més graciosa...
També he pensat en els llaços que he fet i desfet en aquest últim any. Fa un any exactaments estava a Frankfurt en molt bona companyia. Quin bon record!
Els meus llaços són com aquells llaços de colors que ma mare ens posava als cabells quan érem xicotetes. I aquest tipus de llaços no es tallen. Es desfan i es perden sense adonar-te'n. Com quan la mare et pentina diumenge pel matí per anar a la fira i et fa una espècie de cua com pot (perquè sempre he tingut els cabells complicats) i et posa un llaç ben bonic de color roig. I quan arribes a casa has perdut el llaç i no saps com ni quan ni com ni perquè.
A mi m'agrada més pensar en els que es fan. Com si fos un diumenge de fira amb el llaç acabat d'estrenar. Però de fira bonica. Blanca i dolça. En l'últim any m'he adornat amb llaços nous i bonics. És curiosa la manera en què atreiem un tipus determinat de persones. Tant de les que ens fan mal com de les que ens fan bé.
Les que fan bé cuiden de mi, em protegeixen, em fan aprendre coses noves, em parlen d'àngels i m'expliquen contes, em guien i comparteixen penes i alegries. Per sort, cada vegada en són més.
Les que fa mal, simplement cada vegada resulta més fàcil desfer el seu llaç. Cada vegada és més fàcil identificar-les sota la seua disfressa. I no passen. No passen. No deixar ni que s'acosten a la porta. Bombardejar-les amb caramels grossos.
Que dic jo... que si els han fet tan grossos seran per bombardejar les persones xungues i poc amables, no?
Si esperes una visió àcida, corrosiva, sarcàstica, intel·lectual o inclús racional de la vida, estàs en el lloc equivocat... però eres igualment benvingut o benvinguda.
