He passat tan de fred...
Deixeu que em pose contenta per aquesta caloreta que fa.
Perquè ja no calen capes de roba, ni estufes, ni mantes ni sopa. Puag!
Per fi comença a fer una mica de calor!

Diuen que a l'estiu tota cuca viu. I jo dec ser la mare de totes les cuques. No perquè estiga especialment hiperactiva, no. Però almenys no vaig com ànima en pena embolicada en la meua manteta de sofà i si em diuen de sortir al carrer no mire angoixada per la finestra pensant "i una porra!"

M'agrada escoltar música. Molta música pop, sobretot. Indie pop en qualsevol idioma. M'agrada Sidonie, Pauline en la playa, Airbag, Deluxe, Cristina Rosenvinge, Fresones Rebeldes, Belle and Sebastian, Angus and Julia, el brit-pop, el twee-pop, el pop egipci...

També m'agrada la música clàssica: Dire Straits, U2, Rollings Stones, Beatles (per què triar?) Depeche, Elvis Presley (ara no us ho creureu però hi ha qui diu que està mort. No saben que me'l vaig trobar l'estiu passat a les Bahames i que el vaig portar a viure a Vilanova... jijiji... recordeu aquell episodi?) Pink Floyd, el glam rock, el beat rock... En fi...

Alguns ja no els podré veure mai més en directe però a alguns altres sí.
Sí, ja ho haureu notat... vaig anar al concert d'U2 la setmana passada. I diga el que diga l'habitant de cert Assylum, va ser genial!! :P

Durant tota la meua llarguíssima adolescència, van haver tres poster grans a la meua habitació: un d'Elvis, un altre d'U2 i un altre de Billie Holiday a qui U2 va dedicar la cançó Angel of Harlem. A Billie Holiday la vaig conèixer gràcies a M. a qui no hem oblidat mai.
El poster d'U2 reproduia la famosa imatge del disc The Joshua Tree i hi ha qui opina que sempre em fixe en homes amb melena perquè dins del meu inconscient hi ha aquella imatge de Bono que em va acompanyar durant tants anys. Amb with or without you jo tenia 12 anys i allà va començar tot.

Vaig aprendre anglés amb M. i amb les cançons d'U2. Mentre ell m'explicava qui era Billie Holiday jo li feia escoltar les cançons de Bono. Grans moments de la meua vida tenen la seua banda sonora de fons. I gràcies a l'últim disc els perdone els que van fer després d'Achtung Baby. Així és que sí, m'emocione quan Bono apareix a l'escenari, quan parla, quan saluda, quan protesta, quan recorda els que passen fam, quan acusa les farmacèutiques, quan fa tot el fa. I si vol assajar en la porta de ma casa fins a les tantes, que no patisca, que jo no li ficaré cap multa. És més li portaré un tros de pastís del meus. Ja veureu què bé que canta després, ja veureu!

La música en directe sempre té un punt especial. I la meua música clàssica és aquesta.
La que m'ha fet vibrar després del fred de l'hivern. Massa fred. La que li ha donat la benvinguda a un estiu que acabarà de definir-se en qüestió de pocs dies, quan acaben les opos. Serà dels bons o serà dels altres? La que ha tancat un curs dels bons, gràcies als meus alumnes preciosos i bonicos, gràcies a la Fada que sempre em recolza, gràcies als profes que es preocupen realment pels alumnes (perquè malauradament no ho podem dir de tots) i gràcies a la Carme que ha pintat de colors vius les parets d'un aula que en principi havia de ser només meua i que,gràcies als Déus, m'ha tocat compartir amb ella. No sé com m'ho faré per treballar sense ella el curs que ve. Un desastre, vaja. Sempre ens quedaran els elefants invisibles dels zoològic de Barcelona, això sí!