Sempre recordarem aquest hivern com l'hivern en què se'ns va congelar l'ànima. L'hivern en què vas morir. L'hivern en què el teu cor no va saber com continuar lluitant.

Et reconec en els ulls tristos de la teua mare, en tots els records feliços que ens has deixat, en la intensitat de la teua vida breu.

Com es pot morir ningú amb 15 anys?

Com serà quan arribe la primavera i no vingues a veure'm amb el teu somriure d'orella a orella? Com seria l'home que ja no seràs?

De vegades em sembla veure't i pense que has vingut a visitar-me en forma de fantasma i que tornes a explicar-me les teues històries increibles i que tornes a ser el xiquet extraordinari que tots estimàvem, brillant, honest, lluitador, sobretot lluitador. Un guerrer que sempre donava la cara per tot allò que considerava just, un cor valent que estimava sense condicions i que finalment s'ha deixat atrapar pel fred de l'hivern.

Saps que sempre t'estimarem.

Que difícil és que no estigues aquí.