Així que al final només era això.
Deixar-te anar amb un somriure.
No mirar enrere i deixar que aquesta llum d'aigua daurada acabe d'omplir-ho tot. Deixar-te anar i sentir-me lleugera, enlairar-me com un zeppelin feliç i contemplar les piràmides des de dalt, intactes en la meua memòria, els llacs plens de peixos, les muntanyes nevades, els bells deserts que ens van acollir fa tantes vides que ja no importa, passejar per aquesta tardor agafada de la teua mà invisible, lleugera i feliç.
Al final només era això.
Deixar-nos anar sense dir adéu.
Permetre que la sorpresa ens torne a mirar als ulls qualsevol dia d'aquests.
No estaré esperant-te. Perquè no existirà el temps.
I somriure mentrestant.
Etiquetes de comentaris: tardor'11
Si esperes una visió àcida, corrosiva, sarcàstica, intel·lectual o inclús racional de la vida, estàs en el lloc equivocat... però eres igualment benvingut o benvinguda.
| AIXÍ ESTÀ LA LLUNA AVUI moon info |
